Omaira Beltrán
Periodista cultural

"La reina de los colores" de Bauer, Jutta
Loguez Ediciones
Castellà / 2003


Una reina capritxosa és presa de les seves emocions. Els seus súbdits, els colors, vénen a representar les emocions de la reina i, per un impuls incontrolat, es barregen fins que tot es torna gris .... la reina, el castell, el cel. Com fa la reina dels colors per aconseguir que tornin els seus súbdits? Plora, deixa sortir els seus sentiments que es transformen novament en colors purs, amb els quals ella pot ballar i ser novament feliç.



En un format petit i diferent, i amb unes il lustracions simples, netes i que parlen per elles mateixes, aquest llibre "neix d'un procés creatiu singular en el qual es realitzen el text i les il·lustracions de manera simultània" ( 'Siete llaves para valorar las historias infantiles 'de T. Colomer). En aquest temps on educar els sentiments és més important que intentar introduir informació als nens, Jutta Bauer transmet amb les seves il·lustracions plena llibertat. La reina dels colors no té límits, no hi ha marges en les pàgines i els colors apareixen disposats com si els dibuixés un nen petit. L'indomable cavall vermell és rústic però alhora lliure i a l'última pàgina la creadora dóna via lliure el lector, com si digués: "Per a tu ¡Pinta aquestes pàgines!"

El format del llibre, les il.lustracions, el color infantil escollit ... tot plegat mostra aquesta obra com un experiment provocador, on el missatge el trobem després d'una nova lectura. I encara que associar els colors amb els estats d'ànims sigui un recurs senzill, no ho és tant l'ús que l'autora fa de les eines utilitzades. Així, són els nens, capritxosos, els qui acoloreixen on volen i no on haurien de pintar. No hi ha res que els aturi quan volen expressar-se, per a ells no hi ha regles imposades ... solen ser els reis!

Opinió / Article de Daniel Solano

Figures oníriques i fons vaporosos s'enllacen en un simbolisme ritual que
imprimeix cadascuna de les pintures de l'artista xipriota, Niki Pashiou. La
seva és una obra neta i pura, lluminosa, de gran tamany, que no deixa
indiferent a l'espectador i que traspua una espiritualitat continguda, una
transcendència delicada que, tanmateix, imbueix l'espectador a un univers
intern turbulent i de vegades espectral.

Enmig d'un joc de transparències sedoses i boires cromàtique s'hi poden
entreveure sentiments retrobats i les petjades de l'experiència vital
d'aquesta pintora fincada a Barcelona. Escenes amb personatges i figures
animals, simbolismes i arquetips juguen un paper en aquesta obra de teatre visual mitològic.

Al treball de Niki Pashiou hi trobem inquietud i melancolia. En el
domini de la gamma de colors pastel, en els expressius rostres de les
figures. Una melancolia dominada per l'afecte, que veiem també a les
referències, quasi picassianes, del món zoològic que integren alguns dels
seus quadres més interessants.

Tot plegat, ens remet a una maduresa i a una sensibilitat exquisida en la
composició. A un ús virtuós de l'arc cromàtic i del dibuix de les formes
levitants, sensuals, de naturalesa etèria i gasosa, que se superposen les
unes a les altres en un misticisme exultant.

Catàleg d'Art de Niki Pashiou: http://nikipashiou.blogspot.com/

Ja fa temps que l’Associació
Sant Lluc per l’Art va desafiar la mandra i el destí per exigir
-autoexigir-se en primer lloc- una presència més activa i més
qualitativa de l’art a la seva ciutat. I van coronar aquest desig
promovent una Biennal d’Art, amb un premi de pintura, oberta a tota
Espanya, que duu el títol d’un gran mataroní d’adopció, Joaquim
Torres-Garcia.

Enguany ja van per la tercera edició i
l’entusiasme aliè i propi del primer dia no ha decaigut. Pugen un 50%
el primer premi (en temps de crisi) i mantenen un nivell qualitatiu i
quantitatiu considerable d’obra presentada, almenys pel que es veu a
l’exposició de les peces seleccionades.

Amb ella, i sempre
després del prisma del jurat, podrem divisar quins són alguns dels
camins que pren la pintura actual, un exercici que algunes vegades
proposem en aquestes ratlles.

De nou, la dispersió és la paraula
comú. Eclecticisme, multiplicitat de llenguatges, una excessiva
tendència a l’esteticisme i cert enyor de relat, que s’expressa bé amb
el retorn a l’abstracció (un neoplatonisme que separa la idea de
l’objecte) o bé amb la recreació mítica sense massa interès en què els
mites han d’atorgar sentit a l’experiència. Això, lluny de
desencisar-nos, però, és una bona oportunitat per veure què en surt,
com la dispersió esdevé també matèria per l’art, o la seva inspiració.

Jo em quedo amb dues obres guardonades. El premi, pròpiament, una peça de Marc Llacuna
en el més estricte geometrisme a què ens té acostumats, pren un dels
encreuaments d’un univers de línies rectes que varien el seu sentit amb
angles de 90º. En aquesta peça, però, ja ben poques, algunes fins i tot
desdibuixades. El zoom va disseccionant, i pren aquells camins més essencials. La dispersió dóna pas ja a la prioritat.

I un dels altres guardonats, Klaus Ohnsmann
amb “Fúria”, un gran quadre blanc deixa veure un rostre aïrat. Aquí, la
necessitat de relat i de mite passen per la representació de l’angoixa
(la conseqüència de la dispersió i de la sobreabundància informativa) i
per la dotació d’un vel de misteri, d’un blanc que precisi l’acció de
l’espectador a la contemplació o a traspassar la cortina de tu mateix.
O de l’altre. Del molt al poc, de tot a l’essencial, del jo a l’altre,
aquest sembla el camí que val la pena.

* article de la revista Valors (juny 2009)

La mostra d'obra seleccionada de la III Biennal Torres Garcia - Ciutat de Mataró serà oberta a la sala d'exposicions de Caixa Laietana (Pl. Sta. Anna 1-4, Mataró) , fins el 28 de juliol de 2009.

Imatges: Imatges de Televisió de Mataró; Marc Llacuna Cat/122-092, Klaus Ohnsmann per Fúria.

Article de Ramon Bassas: http://ramonbassas.blogspot.com

Ramon Bassas

Potser per falta de perspectiva, potser perquè l'art com l'enteníem ha arribat al final del seu camí, potser perquè a força de trencar ja no podem recollir les peces esmicolades el cas és que fa de molt mal definir el que es diu (el nom mateix ho delata) art contemporani. Un intent recent d'explicar-lo és el projecte de Borja-Villel pretén pel Centre Reina Sofía, a Madrid, on s'hi introduïran peces de Goya en un intent de reescriure l'evolució de l'art actual no tan des d'una perspectiva cronològica (absurd) sinó des dels diferents corrents, des de les diferents ambicions, que l'artista modern proposa. Goya és un bon inici. El Goya que s'endinsa en la foscor que ja ens parlava el barroc naturalista i n'extreu tots els monstres, o que fragmenta els cossos com fragmentada és avui la cultura, el pensament, la vida.

Si fem un zoom, tenim ocasió de visitar aquests dies una excel·lent mostra de la col·lecció d'art contemporani que la Ciutat de Reus va atresorant, en una exposició itinerant que es pot veure ara a Mataró. Hi trobareu autors de dues generacions d'artistes plàstics catalans, i algun de la resta d'Espanya, alguns de molt reconeguda trajectòria, que expliquen d'una revolada algunes de les característiques d'aquest fenomen. Com a norma general, podríem dir que l'art contemporani explora nous llenguatges artístics. Però amb això diem poc. Ho feien també les avantguardes, per exemple, però, és clar, difícilment podem parlar avui d'art rupturista perquè la ruptura estètica forma part avui ja de l'establishment. Res no és el que sembla.

La segona contradicció rupturista és la següent: si resulta que la forma no és el que compta, sinó que precisament el joc amb la forma és la que ens permet d'entrellucar el fons (aquesta era la idea de l'art modern), sembla com si l'art actual es quedés amb el joc de la forma, que tingui problemes per al fons. El fons, doncs, fa la mandra que fa avui la ideologia, la política, la religió... la mandra del hard, dels valors forts. L'absència de fons, l'aversió pel sentit i la crisi de 'relats totals', crea dos elements claus, crec: un, la dificultat de la narració (p. ex: l'escultura "Palabra oscura" de Rufino Mesa, sis mollons foscos de ferro); dos, l'angoixa representada per una perplexitat objectual: res no és el que sembla, ja ho hem dit, però el que sembla permet una gran verstatilitat de textures, d'imatges com a impactes (la cultura de la imatge és la gran novetat del segle XX), de la recerca de formats diversos, de descontextualitzacions nues... Ara, ningú no pot dir que aquesta perpexitat, que aquesta recreació formal, no pugui ser transmissora d'emocions artístiques. Just el contrari, l'art se'n nodreix.

Ramon Bassas

En la línia de recuperació d'autors catalans de l'època modernista, en consonància amb l'estil de l'antiga fàbrica Casarramona que l'acull, Caixafòrum Barcelona ens presenta una antològica de Joaquim Mir. En Mir s'hi concentra bona part del que el Modernisme ve a significar: des de la continuïtat de la idea de l'artista romàntic (indòmit, independent, superior, identificat amb la natura....) fins a la seva imbricació, no exempta de contradiccions, en la burgesia catalana. L'exposisicó mostra aquests aspectes, però molts més encara, i es recrea en el camí d'anada i tornada en la construcció d'un estil original, que es recrea en l'ombra o en el fragment més ínfoim de la natura que converteix en un gran espectacle pictòric.

Hi ha dos aspectes, però, que m'agradaria fer notar. El primer té a veure amb la capacitat d'acostar-se a la incipient pobresa urbana generada per les massives incorporacions de mà d'obra de la Barcelona de finals del s. XIX, concentrada en una peça (absent de la mostra, per cert) com La Catedral dels pobres (1898), de la qual podem veure alguns esboços i quadres semblants. Així, metre la silueta de la Sagrada Família resta més o menys desdibuixada a l'horitzó, el primer pla recull la munió de persones que s'hi agrupaven en les poques estones de lleure que oferien els diumenges a aquesta classe treballadora que impactava tant artistes sensibles com Mir o Nonell. Aquest impacte entre pobresa i Església és el primer aspecte que us volia recomanar.

El segon és un interrogant, també romàntic. A l'origen de la genialitat, hi ha sovint la bogeria? Mir patia una malaltia mental i per ella fou ingressat un temps, també molt fructífer. Prèviament havia experimentat, a Mallorca, una variació molt radical en la seva forma de pintar a través de la reproducció d'escenaris verges de l'illa: muntanyes, penya-segats, costes, platges tractades de forma quasi delirant, amb canvis d'escala o de punt de vista respecte a la tradició que l'acosten a l'expressionisme i a l'abstracció. Darrerament es parla molt de les virtuts terapèutiques de l'art i, segurament, Mir podria ser un bon punt de partida per estudiar-ho retroactivament.

A banda d'això, passareu molt bona estona amb Mir i totes les seves etapes creatives, tan influïdes per les seves etapes vitals.

Mataró acull una antològica de l'escultor Manuel Cusachs amb motiu del 75 aniversari del seu neixement a la ciutat. Majoritàriament, la mostra recull algunes peces de cada una de les seves etapes, acompanyades d'alguns dibuixos i una curiosa taula amb les llibretes d'apunts. Paral·lelament, una petita exposició de retrats familiars ho complementa en un altre espai, en una invitació, també, a redescobrir les escultures públiques que hi ha en uns quants racons de la ciutat.

Cusachs s'ho mereix. I els mataronins també. És un dels noms més rellevants de l'escultura catalana actual, gaudeix d'un gran reconeixement i ha assolit un molt bon nivell de creativitat, bo i les constants que han presidit, des del principi, la seva obra. Això és el primer que podrem veure en aquesta exposició.

Hi ha pocs escultors, al món. El procés per a l'escultura és lent i car, i les seves sortides al mercat no són ni de bon tros comparables amb altres disciplines artístiques. L'escultura, doncs, és per a caràcters lluitadors. Cusachs, que es mou amb una cadira de rodes, és essencialment un lluitador. Ho és per temptar la mobilitat (només cal que us expliqui com treballa al seu taller les peces grans). Ho és fidel al seu país i al projecte quasi noucentista de fer-lo el millor del món, el més culte i lliure. Ho és també a la recerca del llenguatge artístic, mai encasellat, sempre en evolució, sempre a la recerca, sempre a prop de la forma essencial i sempre sabent-se'n tan lluny.

I ho és, sobretot, perquè un escultor com Cusachs lluita per descobrir, en la matèria, la forma, la bellesa amagada, arrelada, habitada a les entranyes de la matèria però que se'n vol desprendre. No és exactament que lluiti contra el granit, les lleis del metall fos, del fang, del guix o de la fusta. Més aviat, la matèria i la seva duresa, els límits d'allò real i de la natura, li fan respecte. Un respecte, però, que no passa per la distància sinó per al seu ús; tampoc, però, des d'una posició utilitarista sinó gairebé d'amor per la matèria i les seves possibilitats. La matèria al servei de l'home o, millor dit, a favor de la idea de l'home, com l'alè sobre Adam. Arrelat a ella, sorgit d'ella, però sempre fugint-ne del seu esdevenidor erm, callat, inactiu, mort. Conscient que més enlla d'ella, sempre hi ha vida. Aquestes són les lliçons postmaterialistes de Cusachs.

Ramon Bassas

Fins el 8 de febrer hi ha una important exposició antològica de Josep Cusachs (1851-1908) a l'Ateneu de Caixa Laietana, a Mataró. Important perquè recull peces d'un encara poc conegut pintor lligat a la ciutat de Mataró que és molt difícil de veure en un lloc públic. I també, molt especialment, perquè ens permet revisitar unes peces que, rera la temàtica militar, pasiatgística o de retrats, ens informa de la sensibilitat romàntica i, amb sort, ens hi introdueix de manera entre melancònica, dolça i inquietant. La mostra ve acompoanyada d'un preciós catàleg amb el que, ep, s'obsequia els visitants, amb articles del crític Josep Mª Cadena i del coronel Pedro Mora, biògraf de Cusachs, a més de la reporducció de les peces exposades. Tota una mostra de generositat de la Caixa en temps de crisi.

Deixo l'anàlisi per aquests dos articles i dos més, un del mateix Cadena i un altre d'en Pere Pascual, que teniu lincats a sota. Ara us mostro algunes peces que, per mi, s'endinsen -com deia- en l'anima del Romanticisme. El tractament de l'individu com el lloc on es produeixen les convulsions còsmiques i, alhora, la seva reporducció en forma de Natura contundent: els núvols damunt el camp de batalla, els paisatges que s'imposen contundents al pas dels esquadrons, les emboirades herbes del Maresme amb la producció d'un terrabastall silenciós propi quasi dels abstractes.

També el tractament de la llum és boirós com imposen els cànons romàntics, de manera que. d'una banda, conviden al replegament interior: el desdibixament dels límits i de l'exterior permet la recerca en els límits interiors. De l'altra, marquen un horitzó sense límit, sense fi, una llum omnipresent i abastable i amb persones que la cerquen a la intempèrie sense saber-ne massa el destí, però amb ua passió brutal per anar-hi.

Cap on van aquest homes? On van les mirades des seus retrats íntims? Per què aquesta dualitat entre les ganes d'enclaustrar-se i les de caminar sense parar fora de tot claustre semblen provenir de la mateixa ànsia, de la fosca, de tot allò que som, ho ignorem i ens atrau tant? Au, teniu fins el dia 8 de febrer per descobrir-ho.

Ramon Bassas

Eduard Comabella és un pintor pràcticament desconegut. Pel maig de 1988, ara fa més de vint anys, féu la que podríem dir, i sense voler frivolitzar, la seva darrera 'obra' suïcidant-se en un xiringuito de platja que s'havia cremat. Tot semblava estudiat. Sens dubte, l'impacte fou brutal. A vegades, l'art té una funció 'terapèutica'. A través de la representació artística i de la creació d'imatges projectem els nostres interiors convulsos i fan que aquests es vagin asserenant. Però a vegades l'art, allò que la modernitat li ha volgut deixar sense les 'funcions' originals, si és que en tenia, no es pot dissociar de la vida, no la 'buida' sinó que la codifica, ens presenta escenaris encara més complexos que els que ens corquen o commouen. Comabella em recorda una mica Rothko, en aquest sentit. Una evolució cap endins que es rabeja en els indrets inhòspits que troba i en la realitat que 'crea', tot destruint-la. La creació, o recreació, de la destrucció, en ple reconeixement de l’individu com un ésser tan insignificant com connectat directament amb la immensitat còsmica, és un fet recorrent des dels romàntics fins avui.

Pensava tot això perquè tenim l'oportunitat de conèixer Comabella, en una inèdita exposició retrospectiva comissariada pel seu amic i artista Jaume Simon. Després de vint anys de silenci, d'obres amagades dins d'algunes cases, d'impacte per l'amic mort, de tota una generació sense conèixer qui era aquest pintor, ara en tenim l'oportunitat tant amb la mostra com amb activitats paral·leles.

Comabella, deia, va anar enfosquint la seva obra com a testimoni del viatge cap a una veritat que, per assolir-la, ha de passar per estadis de foscor des dels quals recrea el món tal i com el pinta. No sempre la veritat és a la cara il·luminada, ja ho sabem. La Il·lustració (la que 'dóna llum') ens va oferir aquesta paradoxa. En la part fosca de la vida s'hi amaguen veritats que ens sedueixen i que poden destruir-nos. Des de la novel·la negra fins a la psicoanàlisi, des del mite orfeic fins als escriptors i artistes del Segle d'Or espanyol, es nodreixen també d'aquesta seducció. Les temptacions al desert, la paràbola del fill pròdig o les resurreccions de morts són referències evangèliques ben evidents d’aquest trajecte personal inevitable de visita als inferns. Aquestes tres, però, ens donen pa pauta del fet artístic que us vull recomanar. És a dir, després de vint anys, l’obra de Comabella surt a la llum. Els seus animalons malastrucs i la densitat dels espais que pintava, els seus traços de vigor desesperat, la solitud, el seu propi oblit, ara ens permet de veure’ls expressant sentiments ben nous. El del retrobament, el de l’enyor, el de la vida reivindicada, el de la companyia, el del reneixement, els de l’impacte estètic com un toc d’atenció per no adormir-nos, el de la densitat interior... Potser massa tard, sí. Però ara Comabella exposa per nosaltres, per acompanyar-nos en el camí de foscors i resurreccions que ens espera encara per recórrer.

Ramon Bassas

Als que us agradi l'art, a banda de propostes realment molt bones, teniu aquí tres propostes per si us decidiu viatjar a Madrid algun dia d'aquestes festes. Em refereixo a l'exposició temporal Rembrandt: pintor de historias, al Prado (fins el 7 de gener), un bon recull de la pintura religiosa del pintor neerlandès; a l'exposició ¡1914! La vanguardia y la Gran Guerra, al Thyssen i la Fundació Cajamadrid (fins l'onze), amb una bona mostra de l'expressionisme alemany, i una troballa que ignorava: el monestir de las Descalzas Reales, en ple Madrid dels àustries. Com veieu, tenia poc temps i -en matèria artística- vaig aprofitar un cap de setmana fa poc per fer aquestes tres visites en dos indrets molt localitzats de la capital d'Espanya.

De la primera només us puc dir que és excepcional (vaig parlar d'una exposició de Rembrandt aquí fa un parell d'anys). Conté quadres molt bons (encara que trobo a faltar els de l'Ermitage) d'una de les línies argumentals de l'art de Rembrandt: la narració bíblica com a base de la vida actual i les seves vicissituds i, alhora, l'exaltació de la vida real com quelcom èpic. Hi podem trobar també el seu joc amb la llum i el tractament de la profunditat, així com algun tractament pioner. Dos exemples: el traç lliure i senzill que copiaria Goya més tard (i els expressionistes abstractes), com es pot comprovar a pocs metres d'aquesta mostra; o també la idea pictòrica de l'interior i l'exterior com a dualitat de l'existència: un interior convuls i un exterior de pau (com es pot veure al quadre que he posat al capdavant d'aquest escrit), com després reprendrien els paisatgistes romàntics o els surrealistes.


De la segona exposició, fragmentada en dos espais, en podria també parlar molt. Bàsicament, narra l'impacte que la Guerra del 14 va produir als artistes avantguardistes (especialment els expressionistes alemanys), que tenen una actualitat que fa esfereir. La imatge reproduïda a la foto, per exemple, correspon a Els llops (La guerra dels Balcans), de Franz Marc, de 1913, i sembla feta fa deu anys... La reacció dels pintors te alguns trets característics interessants. Primer: la mostra del límit i l'angoixa de l'ésser humà davant la seva pròpia obra. Segon: la idea que el fragment en què l'art modern converteoix allò real ja no pot tornar a unir-se, i que aquesta fragmentació (no podem saber de les coses si no és a trossos), es fa més real, més evident, amb la mutilació de les guerres. Tercer: La fascinació per la bogeria: per la bogeria letal i per la de les victimes. I quart: l'ànsia del judici final, com si pintéssim de nou els frescos barrocs.


La tercera recomanació és la del convent de las Descalzas Reales. Les visites són comptades i haureu de fer cua, pero val la pena. Tapissos de Rembrandt, obres magnífiques que atresoren les seves parets, una arquitectura preciosa, un itinerari fascinant pel món de la història d'Espanya, tan trista segons com, i del seu art tan fecund en el període que governaven uns reis tan contradictoris, dels de la grandesa i el fracàs, com els Hasburg.

Ramon Bassas

Una de les exposicions més interessants que podrem veure aquesta temporada a Barcelona, sota el nom d'El pa dels àngels, correspon a un muntatge de la Galeria dels Uffizi -un dels millors museus del món, a Florència- que recull una sèrie de peces del seu fons relatives al misteri de la comunió o, millor dit, el de la transubstanciació, és a dir, el mite cristià de la conversió de dos elements quotidians dels àpats -el pa i el vi- en el cos i la sang de Crist. D'entrada ja hi ha dos incentius: un, el de poder contemplar peces de la galeria més genuïna del Reneixement, nodrida a partir de les col·leccions de la família Medici; dos, el fet estranyíssim avui a casa nostra que algú trobi que això de la transubstanciació tingui interès. Veurem com, en el fons, no és tan estrany.

No ho és, crec jo, per dues raons essencials. La primera, més barroca que reneixentista, rau en la seducció que uns objectes senzills, gairebé banals, esdevinguin icones redemptores, símbols. I que, al voltant d'ells, es produeixi un reguitzell de sensacions humanes, algunes de quasi extraordinàries, com es representen: el doll de sang que omple calzes, les passions que apunten rere els clarobscurs dels caravaggistes, la unitat del plaer i del dolor (copa amb claus de la creu, pells seductores amb carn moribunda, goig i pecat), de manera que ens posa en primer pla el límit humà. Límit que només pot traspassar l'experiència de glorificació posterior a la unitat amb Crist. La unitat entre allò de més absolut i gran amb el més petit i limitat és la clau de l'experiència cristiana, que recull tan bé el Barroc, és a dir, la resposta catòlica a l'envit de la Reforma protestant a l'home modern.

La segona raó que rescata l'actualitat del misteri de la transubstanciació és en la reivindicació del cos. No probablement com s'entenia a la cosmovisió jueva del segle I, on per 'cos' o 'carn' s'entenia 'realitat', de manera que encarnar voldria dir fer realitat. Em refereixo al cos clàssic que, després del seu blasme medieval, retorna al Reneixement com a mesura de totes les coses. El cos humà, vull dir, aquell en qui -de fet- es transforma un tros de pa (amb Crist) o un tros de fang (amb Adam) o un tros de mico (amb Darwin). Convindreu amb mi que l'exaltació del cos és un dels signes d'identitat de la cultura actual, de manera que entendrem molt bé quin és l'interès dels pintors que volen identificar-lo amb el misteri. En ell s'hi produeixen totes les coses, en ell convergeix la vida i des d'ell expliquem què passa. Limitat, sí, però l'únic camp de batalla de l'experiència. La representació del Crucificat -l'Apol·lo cristià- permet un conjunt de lectures impressionant sobre l'experiència humana representada en aquests quadres.

En fi, una exposició com la bona gimnàstica, al servei del cos i dels seus límits.

Emma Giné, coordinadora d'Art Neutre?

En la seva IX edició el FESTIVAL BAC! 08, com en les seves anteriors edicions, es caracteritza per vincular els diferents llenguatges d'expressió artística, apropant-se tant a artistes emergents com als consagrats de l'escena cultural contemporània internacional.

Aquest any el festival proposa una crítica al consum. La societat actual és la societat del consumisme, terme que s’utilitza per descriure els efectes d’igualar la felicitat personal a la compra de béns i serveis o al consum en general. La situació queda exemplificada amb la frase com més consumeixo, més feliç sóc. També fa referència al consum desmesurat de béns i serveis en la societat contemporània que impacta en els recursos naturals i l’equilibri ecològic.

El consumisme es veu incentivat principalment per la publicitat que en algunes ocasions aconsegueix convèncer al públic que una despesa és necessària quan abans es considerava un luxe. També algunes patologies com l’obesitat o la depresió, ens fan creure més fàcilment en la publicitat enganyosa, pensant que es poden resoldre aquests problemes consumint indiscriminadament aliments, begudes, articles miraculosos i d’altres tipus de productes.

La moda, l’estètica, les últimes tendències són l’eix principal d’aquest consumisme desmesurat. La moda no és només una necessitat sinó un indicatiu de personalitat, èxit, desig, lideratge. El consum va lligat també a la cultura i a la forta pressió social existent, s’ha de ser el millor o la millor en tot, les vint-i-quatre hores del dia. La predisposició d’usar i tirar de molts productes, la baixa qualitat d’altres que comporten un període de vida relativament baix, encara que són atractius pel seu baix cost, a llarg termini surten més cars, el rebuig inadequat d’objectes que poden ser reciclats fan que el consumisme esdevingui també un fenòmen altament nociu per al medi ambient.

L’individu segueix la falsa creença que per ser feliç és imprescindible consumir. Amb les diferents disciplines artístiques: pintura, fotografia, vídeoart, instal·lació, il·lustració, performance, mural, els artistes exposaran les seves propostes sobre la influència desmesurada que aquest fenòmen exerceix en la societat actual, per convidar-la a la conscienciació, reflexió i canvi.

Ramon Bassas

La temporada d'enguany del centre mataroní Ca l'Arenas es dedica als interiors, amb tota l'ambigüitat que la paraula permet. Combina mostres de petit format que s'aniran succeint amb una que romandrà durant tot el cicle i que porta per títol "Més enllà de l'objecte", que recull unes quantes peces del fons del Museu de Mataró. La tria d'aquestes obres sembla suggerir, però, que aquest 'interior' es refereix a allò que hi ha més enllà de la façana. Per exemple, els retrats de Jordi Arenas que ens informen més enllà del rostre (faç-ana); els salons de cases senyorials mataronines fotografiades per Ramon Manent la façana de les quals no ens presagien res de llur riquesa; els paisatges romàntics que ens narren convulsuions internes amb l'excusa de les postes de sol o de les batalles a ple camp... M'agrada aquest punt de vista. És ja sabut, de fet, que l'origen i fi de tota experiència artística (que és sempre externa i 'visible') és l'interior, de manera que l'objecte esdevé el canal visible d'una experiència invisible que uneix el fons dels dos éssers en diàleg. Éssers que, de fet, potser ni es coneixeran, que potser descobriran coses d'ells mateixos que ni s'imaginaven, que veuran -en realitat- quelcom que els va més enllà del que perceben a simple vista i que els 'transcendeix'. Uf.

Però la mostra adoleix de les mateixes absències del discurs actual assèptic sobre la mirada interior, amb un orientalisme un pèl infantil. Sí, beu bé de les ideologies de la sospita ("no et fiïs de la façana, obre la porta", diu una frase estampada), però passa per alt tota la tradició transcendent de casa nostra. Una altra frase diu que en el més enllà hi ha sempre "respostes impossibles". Impossibles? Sempre? Com si les persones, durant segles, no haguéssim tingut cap experiència interior a través de la pregària o de qualsevol altre ús religiós. Després ens queixarem de les sectes o dels grups ultres, però, certament, l'absència de la religió en el discurs oficial de l'art (i fora de l'art) la fa més furtiva. En fi, potser ha de ser així que la puguem reviure, com va passar amb altre elements de la nostra personalitat tapats pels tabús d'altres èpoques: la psique, el sexe...

La segona gran absència és la del 'tu'. Una altra de les frases, al costat d'un quadre bèl·lic del s. XIX, afirma que "totes les batalles són amb nosatres mateixos". Una de les coses que costa més descobrir en un mateix és la múltiple capacitat, els diferents 'jo' que a vegades batallen. És un dels principis per ser més tolerant, per exemple. El nostre 'enemic' s'assembla molt a un dels nostres 'jo'... Però compte en anar jugant amb els 'jo'. Potser ens oblidaríem que el projecte més gran de la humanitat consisteix precisament en posar l'altre en el teu lloc. O no és això, l'amor? O la solidaritat. O la justícia. O no és aquest 'descentrament' del jo el millor antropo-centrisme? De fet, no hi ha ànima sense cos, no hi ha interior sense exterior, no hi ha viatge sense replegament, no hi ha individu (jo) sense entorn (tu), ni reflexió sense acció. O ens podríem trobar amb un interior molt serè... però buit.

Ramon Bassas

Vegeu aquestes dues fotos. Una sortia dissabte al suplement cultural d'El País i l'altra ahir a El Punt. En ambdues no m'interessa tant el tractament de la figura masculina, una mena de ridiculització de l'Adonis i l'ideal clàssic de bellesa (i l'antropocentrisme de les Llums), sinó la contundent reacció de les dones que s'ho miren. L'una, seriosa, adreça la seva dura mirada al centre del sexe repintat d'aquest David impossible, desafiant i conscient del canvi de rols. Dura, la mirada, ja veieu. Res més. L'altra, divertida, contempla com podem trobar nous usos als homes fent-los servir de penjador. Com si per les dones els homes ja no fossin més que l'objecte al qual elles han estat reduïdes des de sempre.

Crec que el canvi de rols en l'ús de la imatge nua del cos humà i la seva banalització, lluny d'aprofitar-se per esdevenir una crítica a la superficialitat (epidèrmica) del tractament de les persones com a carn humana, expressa molt més sobre com ens veiem els humans, avui (en això consisteix el nu, en l'art). Almenys, la carn humana quan se'ns presenta i actua esdevé subjecte. A així ho pensaven els que en descobriren les seves possibilitats en situar els éssers humans al centre del món. Ara, amb el descentrament, sembla com si la figura que en resta fos el buit del guix repintat o un espectacle frívol. Les restes del naufragi de la humanitat, o de l'humanisme. I es tractava, de fet, de trobar la bellesa als marges, no de ridiculitzar-ne el centre.

Ramon Bassas

Dins el programa de Cooperació Internacional de l'Obra Social de La Caixa, CaixaForum exposa una sèrie de treballs del fotoperiodista de La Vanguardia Bru Rovira el tema central dels quals és la maternitat. Com una declaració d'amor a les mares des de la perpectiva del fill, a més de la de repòrter, l'exposició inclou una sèrie d'elements per reflexionar, contextualitzar els treballs i endinsar-se una mica més a realitats molt dures i llunyanes a través de la universal experiència de la maternitat.

La primera idea que ens ve al cap és aquesta: donat que la maternitat és una experiència universal, hi ha constants icòniques que es repeteixen arreu del món o hi ha diferències substancials? Malgrat que no es tracta de cap estudi ni hi ha prou material per determinar-ho, certament, prevalen les constants icòniques en la representació de la maternitat, que Bru Rovira sap captar magistralment, més enllà de la seva teòrica feina de prendre testimoni dels fets. Al món catòlic, especialment el meridional, té molt presents aquests elements a través de la figura de Maria. Com en les represnetacions més habituals, Rovira juga amb la mirada (entre ells o fora d'ells), amb el gest de relació i transmissió (tacte, petó, abraçada), amb la figura que juga entre la dualitat i la unicitat i, com no, en explorar les possibilitats d'individualització que representa la figura de l'infant.

I la segona idea té a veure amb el tema, òbviament, i amb l'efecte que genera entre el visitant, de notable benestar. Unir contextos duríssims (de fam, guerra, vexacions o presó) amb la tendresa davant la vida generada, davant la bellesa de la vida concreta, és una bona metàfora del que cal en aquest món que se'ns presenta sovint com un infern, com un lloc on l'últim que cal són els infants. Que fins i tot quan no valem res, quan la nostra dignitat ha estat manllevada del tot i som més al país dels morts que dels vius, el do de la vida regenera la teva, regenera el món i el capgira inexplicablement. No és estrany, doncs, que el Déu dels cristians s'encarnés en un infant. I que la seva icona unida a la mare, des de l'inici a la creu, sigui llegada al llarg dels segles com a símbol del món que val la pena de viure.

Ramon Bassas

Si fa un parell de mesos parlàvem d'un parell d'exposicions, a Barcelona, que mostraven l'art xinès actual, avui en parlarem d'una tercera, aquesta vegada al Caixaforum, que porta per títol L'escola Yi, trenta anys d'art abstracte xinès. N'anuncien una per d'aquí no massa, al CCCB, sobre les transformacions urbanes de la Xina, els darrers 50 anys. La Xina, l'any dels Jocs de Pequín, és de moda i ho és molt especialment a casa nostra.

En aquest cas es tracta d'art contemporani realitzat per xinesos fora del país, i respon al concepte 'Yi', que vindria a ser 'contemplació', a l'hora de definir-lo. Si en les altres dues mostres que vam citar el pes recau sobre la figura, i així s'expressa majoritàriament l'art actual del país asiàtic, aquesta es centra en les peces que fugen de la narració amb la idea d'assolir una mena de símbol universal (obert a tothom) però que s'hi arriba exlcusivament des de l'experiència meditativa personal ('yi'). Hi ha dues influències evidents de llenguatges artístics que reforcen aquesta idea aparentment contradictòria: les dels corrents internacionals de l'art abstracte (expressionisme, conceptualisme, minimalisme, etc.) que confereix a aquestes obres un caràcter global, d'una banda, i la dels elements de l'art tradicional xinès (materials, temes, traços....), que enllaça amb una llarga història de producció artística lligada també a la contemplació.

Potser és aquest diàleg el que fa genuïna l'escola Yi, considerada en les èpoques més ortodoxes del maoisme com a burgesa. Una mena d'obertura amb arrels profundes, una aparença de global que és alhora una revisita a les constants de l'art xinès al larg dels segles, allò més modern i trencador en què es disfressa el lligam (plaent o no) a la tradició. Curiosament, aquest diàleg era present també a les dues exposicions prèvies quie he citat. I, alhora, una ironia brutal i tendra alhora damunt la realitat contemplada, no pas projectada, ni captada, ni analitzada. Contemplada.

Claret Serrahima i Òscar Guayabero / L'Avui

Després de l'enrenou sobre els canvis a la direcció del Centre d'Art Santa Mònica (CASM) vam pensar que valia la pena tenir una conversa amb Vicenç Altaió. Ho confessem d'entrada: coneixem de fa anys el Vicenç i respectem radicalment la seva tasca professional. Per tant, i sense ignorar que potser el procés del seu nomenament podria haver estat més transparent, i sobretot més curt, creiem que hem fet sort, per al CASM i per a la ciutat. Ens centrarem doncs a saber quin és el seu projecte.

No podem començar, però, sense preguntar si el fet d'haver estat escollit com a càrrec de confiança i no pel sistema de concurs li pot suposar una pèrdua de llibertat: "La llibertat, un se la guanya i la demostra amb les seves accions. Des de KRTU he dissentit obertament amb polítiques del departament en diversos moments". La seva resposta és avalada per un munt d'anys de feina independent dins de la conselleria de Cultura al capdavant del KRTU. Tres partits diferents han passat per la direcció de Cultura i Altaió i el seu equip no han caigut mai en seguidismes polítics. Caldrà creure, doncs, que així seguirà sent al CASM.

Idea motor

Entrant ja en matèria, ens preguntem quina és la idea motor del nou projecte: "Les paraules creen jurisprudència com en la llei, per això son polisèmiques. Una de les més carregades de sentit és la paraula art. Això genera conflictes de territori, de gremi, però és una defensa que va en contra de l'expansió pròpia de l'art. Potser per això hem estat els més bel·ligerants quan hem dit que treballarem en l'àmbit de l'art però també de la ciència i de la tecnologia, apropant-nos al entorns com l'arquitectura, el disseny, el cinema, la literatura o les arts escèniques, és a dir, a qualsevol espai en què l'art està cercant eines d'expressió".

Es fa difícil resumir les paraules d'un "traficant d'idees", però sembla que la recerca de nous territoris de l'art serà un dels pilars del nou CASM: "El projecte que acabem de presentar serà interdisciplinari, no tan sols en les disciplines de l'art sinó incloent de forma profunda la ciència, la tecnologia i la comunicació. Perquè allà on es creuen les disciplines és on es produeixen els canvis importants, recolzats per allò que en diem el pensament". També hi tindrà espai la memòria, que ens ajuda a entendre la realitat; probablement l'indret de memòria serà el Palau Moja.

Es vol fugir del culte al creador individual i cercar eines de comprensió de fenòmens col·lectius: "Els autors individuals només serveixen per entendre moments de la història, però la realitat es prou complexa per dedicar espai i recursos públics a un sol individu".

Altaió vol transformar també l'espai físic del CASM: "Hem de desconstruir Santa Mònica per fer-lo un lloc de llocs". Vol multiplicar les seves capacitats però alhora connectar-lo amb l'entorn: "Una de les primeres coses que farem serà aprofitar el metro, just a tocar, per expandir el centre. També s'ha de ser conscient que som a les Rambles i que és un espai turístic, podem ser elitistes i ignorar-ho o intentar contaminar aquest turisme amb cultura de nivell".

Ramon Bassas

Teniu fins a finals de juliol per anar-hi. Val molt la pena. No sé si passarà més vegades de veure reunides aquestes obres, de 26 artistes (alguns amb dues peces) mataronins i de format generós. Com que tinc uns quants amics i coneguts entre la nòmina d'autors em guardaré prou de comentar quines m'han agradat més o menys. Això ho deixo al confident que m'hi ha acompanyat. Potser faré una excepció: el díptic de Josep Novellas és magnífic (un fragment n'il·lustra el cartell). Recull moltes coses, moltes, que només es poden recollir quan ets mestre i tens una experiència molt interioritzada. Justament el que ha pintat: els pares de la núvia, aporten aquesta mirada al tema comú de la mostra: el casament. I Novellas en transmet moltes més que les que ell ha recollit, encara, en l'efecte multiplicador de sensacions que només emeten les obres tan ben fetes. Però hi ha algunes peces també molt bones, els autors de les quals, com en els casaments, no els fa res de barrejar-se, vestir de gala i fer festa de la manera com cadascú entén la festa. Veureu que hi hés tot: l'enveja, la joia, la mala llet, la nostàlgia, el plaer.

També m'interessa la revisió de l'art costumista, que sovint és tan denostat per carca o per superflu. Un casament (com L'enterrament de Joaquim Casas, un altre mataroní perspicaç) és un acte social perfecte per repassar dalt a baix els personatges, aquells que veiem o el nostre mirall. I potser disfressats diuen més que no vestits. O despullats. Certament, els autors són ben actuals, pel bo i pel dolent. Per exemple: a ningú se li acut posar en dubte la convenció, ben al contrari, s'aprofita per disseccionar-la en els seus fragments, per revisitar-la, per refer-la (per exemple: avui allò modern és defensar els matrimonis gais, no pas destruir el matrimoni com a institució).

Els promotors són els dels Dimarts del Llimoner. Encara preparen alguna gresca més i, especialment, un cap de setmana al carrer de Sant Pere Més Alt.:El Casament és el darrer dels seus invents, que ja s'havien provat amb èxit amb dimonis i flamenc. Espero que no decaigui aquesta marxa. Si aneu a l'exposició, a més, podreu veure el vídeo de la inauguració, una festassa. I podreu endur-vos el catàleg. Ja dic, feu-me cas i passeu-vos-hi. La ciutat ja bull de Santes i després direu que no heu tingut temps.

Giovanni Battista Caracciolo Battistello (Nàpols, 1578-1635) 'Crist i la Magdalena' Museo Civico de Prato.

Ramon Bassas

Prato és una important ciutat toscana, prop de Florència, amb dialecte propi i un impressionant llegat cultural fruit d'una història que es perd en l'origen del temps. Fruit de la influència dels seus mercaders i dels Mèdici, així com dels tallers de pintors que hi havia en aquesta ciutat del Reneixement ençà, el seu Museo Civico atresora una sèrie de peces bellíssimes, obres d'art compreses entre els segles XIV i XIX de les que ara en podem veure una excel·lent mostra al Caixafòrum, a Barcelona.

D'aquesta manera, us vindran ganes de conèixer aquesta ciutat (ja teniu viatge per l'estiu ...que ve, per tornar-les a veure) i endinsar-vos en la seva història, els seus monuments, els seus costums... Però també podreu fer un parell de reflexions, almenys, que ara us apunto. La primera, sobre el procés pel qual passa l'art occidental (i la cultura en general) en aquest període que va des de l'Edat Mitjana fins la Il·lustració. El títol de la mostra és eloqüent: "Entre el sagrat i el profà". Té un doble sentit. D'una banda, les dues tendències temàtiques de la pintura de Prato, les dues 'mitologies': la judeo-cristiana (bíblica) i la greco-llatina (clàssica). De l'altra, explica un dels fils conductors de la Modernitat: la desacralització (el 'desencantament', deia Weber). Després hi tornarem. Des del punt de vista estrictament artístic, l'obra d'art passa a ser un objectiu en sí mateixa, amb noves lleis artístiques i geomètriques, amb influències mútues i remotes, amb evolucions tècniques i poètiques, amb la petja de l'autor i la seva expressió, amb una relació obsessiva amb la 'realitat' (la llum i la seva manipulació, la descontextualització de l'art, la impossible imitació de la natura, la captació del moment...), etcètera. Tot això ho podreu seguir en les 59 peces que s'exposen.

La segona és sobre l'aportació clau d'un moviment anomenat Reneixement en tot aquest procés. Que mira enrera, revisant el cristianisme des del classicisme, pero que mira endavant amb la reafirmació que només l'ésser humà (o a través d'ell) és possible tot el coneixement, tota l'evolució, tota la grandesa. Els estira-i-arronsa i les contradiccions de la proposta humanista del Reneixement han configurat la nostra cultura actual. Sorgeix així un ideal nou: l'home virtuós, que intervé a la vida (és significatiu el primer tros de retaule, que mostra la iniciativa de l'home que salvà el 'cíngol sagrat' de Prato), que pot accedir a la cultura, a la riquesa, a la bellesa. Així, la pintura descobreix la perspectiva, per a la qual és necessària un punt de vista (de fuga); o la geometria, que inclou lleis abstractes per comprendre el món; o l'anatomia, que dissecciona els fragments de l'home (rectitud i torbació, carn i ossos i psique...); o el paisatge, que té una funció nova: és dominat per aquest home nou; o que la "realitat" s'objectiva tan sols des dels subjectes i de les seves convencions abstractes. L'exposició mostra, alhora, que el fervor religiós creix com a 'refugi' en contrapartida a l'optimisme burgès: bé a causa de Trento, bé a causa de les pestes. Així, el sagrat té dues vies: o la seva immersió en la natura humana (al capdavall, no era això l'Encarnació?), que ens portarà a la seva desparició simbòlica en el seu extrem, o la seva 'reaparició' quan van mal dades, quan ens trobem amb els límits d'allò que l'home, ni tan sols quan és 'nou', pot franquejar sol. Com ara.

Claudi Puchades d'Icatfm

Acabo de descobrir, tot llegint un article d’Idoya Noain publicat a “El Periódico”, que s’ha posat de moda anar a lligar al Museu de Belles Arts de Boston, que cada primer divendres de mes obre els seus espais de quarts de sis de la tarda a quarts de deu del vespre perquè puguis anar a prendre unes copes, mentre balles tot intentant trobar parella, mentre contemples indirectament les obres d’art exposades que veus habitualment en ambient de silenci respectuós.

Altres museus nord-americans també ofereixen propostes similars, però el de Boston resulta especialment atractiu com a contrapunt a la filosofia general d’una ciutat marcada pels Red Sox de beisbol, els Celtics de bàsquet o els Patriots en futbol americà, que tenen ja els seus mecanismes particulars per lligar.

Aquí a Catalunya encara no ha arribat aquesta moda d’anar a lligar de manera programada entre obres d’art, tot i que com bé saps de manera espontània i particular som molts els que ho hem intentat quan anem a visitar museus i contemplem tangencialment alguna presa viva desitjable de bellesa comparable o millor que les peces exposades. I també és habitual intentar establir relacions més que amistoses entre els assistents als actes inaugurals d’exposicions en museus o sales d’art, sovint més importants i estimulants que la contemplació estricta de les obres exposades.

Montse Frisach / L'Avui

L'artista nord-americana Nancy Spero (1926) ha creat un imaginari propi habitat per criatures i deesses femenines de cultures diverses que semblen dansar literalment per damunt del paper. Malgrat la bellesa intensa d'una gran part de la seva obra, aquesta artista, pionera de l'art feminista, és també autora d'una contundent obra que denuncia, sense concessions i de vegades obscenament, el poder masculí i les guerres de tota mena, que tenen en el cos femení un dels seus territoris d'atac.

L'obra d'aquesta artista, dura i fràgil a la vegada, ocupa a partir d'avui una planta sencera del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) en la primera retrospectiva de l'artista, tant a Europa com als Estats Units. No es tracta, però, d'una dona desconeguda -sobretot als EUA, on té el suport de la crítica- però sí que encara resulta "incòmoda" per la temàtica i tractament de les seves obres, segons diu l'exdirector del museu i actual director del Reina Sofia, Manuel Borja-Villel, que ha comissariat la mostra juntament amb Rosario Peiró.

Al marge de moviments: Perquè a més de feminista i pacifista, Spero és una artista al marge de moviments. Al principi de la seva carrera va criticar els expressionistes abstractes i després no es va sentir gens còmode ni amb els minimalistes ni amb els conceptuals. Spero preferia expressar-se ja aleshores a través del dibuix, de manera directa i sense abandonar gairebé mai la figuració. "És una outsider", la qualifica Borja.

Després de viure uns anys a París, del 1959 al 1964, on es va empapar de l'obra d'Artaud i Mallarmé, Spero, que sempre treballa amb sèries, va manifestar la seva oposició a la guerra del Vietnam amb el conjunt d'obres Guerra (1966-1970). "Les bombes es converteixen en excrements, o en caps de dona amb llengües fàl·liques", explica Peiró. El dibuix, en aquest cas, esdevé una poderosa i valenta arma pacifista, que també denuncia el fet que les dones es converteixin en víctimes directes dels conflictes bèl·lics. Més actual és la instal·lació Maypole: take no prisoners -un al·legat contra la guerra del Vietname que va ser presentada a la Biennal de Venècia de l'any passat-, en la qual d'un hipotètic arbre pengen els caps de les víctimes innocents.

A la sèrie Tortura de dones (1976) l'artista desenvolupa en 14 panells horitzontals la narració de les tortures patides per les dones en règims dictatorials sud-americans, combinant imatges amb textos d'Amnistia Internacional.

La figura humana pobla la major part de l'obra d Spero, però en un moment determinat l'artista va optar de manera molt conscient per eliminar la figura masculina. Aquí comença una de les millores etapes de l'autora: "Volia explorar i recuperar la representació femenina de les civilitzacions antigues i crear amb elles una nova escriptura", afegeix Peiró.

Claudi Puchadas d'Icatfm

Sóc home de plaers petits i de grans intensitats i no m’agrada la massificació sobretot quan es tracta de plaers culturals, que de fet jo associo a qualsevol altre tipus de plaer perquè les emocions de tota mena les trobo en qualsevol situació vital activa o contemplativa d’acord amb un concepte de cultura global.

Per això em plau saber que persones i col.lectius del món de la cultura estan impulsant una campanya ciutadana per reactivar l’oposició a la possible vulneració del patrimoni que va llegar l’arquitecte Antoni Gaudí amb restauracions deficients.

La campanya es coordina i s’impulsa des del FAD i s’adreça a entitats culturals, ciutadanes i a les que es dediquen a la defensa del patrimoni, amb la mirada posada de manera especial en la casa Batlló i possiblement en el palau Güell de Nou de la Rambla, que continua tancat encara per restauració.

Es torna a parlar també de la Sagrada Família i de la justificació de la continuació de les obres, ja que els impulsors d’aquesta campanya censuren que les administracions catalanes considerin que el turisme massiu i les seves servituds estan per sobre de la protecció d’un patrimoni únic i universal.

Mai no m’ha agradat la idea de la continuació de les obres de la Sagrada Família ni els seus resultats actuals, i sempre m’ha semblat molt més atractiva, fins i tot segons criteris de turisme cultural, la idea d’una Sagrada Família inacabada amb tot el rerefons d’emocions romàntiques que el temple hauria despertat d’aquesta manera, a l’entorn de la figura fantàstica d’Antoni Gaudí.

Ramon Bassas

Amb motiu del Mil·lenari de la parròquia de Santa Maria de Mataró, el Museu de la ciutat ha tingut l'encert de mostrar part del seu fons d'art religiós, especialment el comprès al llarg del Barroc. Les peces mostrades inclouen taules, talles, llenços... amb una policromia i un nivell de detall esplèndids, que revela l'acurat procés de restauració a les que han estat sotmeses. Aquesta és una de les sopreses més rellevants, que permet gaudir les les influències flamenca i del Quattrocento que va tenir la pintura catalana encara després del Reneixement, i de l'interesant joc de colors i de llum en què seguí.

Una altra de les sorpreses és el nivell de les peces que s'hi exposen. De fet, la seva arribada al fons museístic municipal té el seu origen en la destrucció de la imatgeria religiosa a la Guerra Civil. La destresa, discreció i intel·ligència del pintor Rafael Estrany, vinculat a la institució que més tard dirigí, permeté salvar una bona colla de peces i -després que ningú les reclamés més tard- atresorar-ne el fons. S'explica així la vinculació mataronina dels autors als quals s'atribueixen algunes obres.

Aquest nivell, a més, permet més coses. Per exemple, fer un discurs sobre l'aportació de l'art barroc religiós a la cultura. O reflexionar sobre el fet mateix de l'art religiós. Sobre la primera qüestió, cal tenir present un fet cabdal. L'art català participa de la Contrareforma, que té en el Concili de Trento i en el regnat de Felip II el 'corpus' ideològic més clar. Es dóna el fet curiós que, enlloc d'ideologia més o menys propagandística, el llenguatge artístic explora els camins que la Reforma protestant deixava lliures. Si cal desconfiar de l'ideal exemplar, apareixen les conseqüències reals i perifèriques. Si Bellesa no es pot explicar del tot, aflora el valor artístic de la lletjor. Si la raó és limitada, sorgeix l'emoció. Si no puc ensenyar, mostro més si ho amago. Si em prohibeixes, aleshores apareix el desig. L'art, i aquesta és l'aportació del Barroc, parla precisament d'allò que no vèiem. I l'art religiós hi contribueix amb les paradoxes d'omplir de carn els retaules, de canviar les dimensions de les esglésies amb artificis visuals, etc.

I sobre l'art religiós, l'exposició ens portarà a pensar sobre el fet religiós en sí mateix. La religió, i la seva pintura, no parla de res més que de la nostra experiència. La Magdalena d'un Noli me tangere (s. XIX) còpia de Correggio és l'amant del Romanticisme i la dificultat del seu lliurament. Els petó de Judes i la flagel·lació d'un altre tros de retaule il·lustraria avui un manual de passions secretes, potser. La delicadesa dels vestits informa sobre l'obsessió de la cultura occidental per això que ara en diem moda. De manera que no és pas del mite, el que informa el mite, sinó del fet de viure que prèviament s'ha experimentat i raonat. Apunto aquí que si perdem la referència del mite ens podem quedar sense informació sobre nosaltres mateixos.

Finalment, també s'hi exposa el Resurrexit (1952) de Jordi Arenas, així com un breu recull dels esbossos del pintor mataroní. L'obra religiosa d'Arenas és, de nou, un veritable estudi sobre el cos i la seva claredat per explicar la bellesa humana. A l'obra citada, a més, el fons marí li possibilita mostrar el trànsit de la ressurrecció 'celestial', amb trajectes diversos i un 'paisatge' que com cap altre dóna idea del canvi de realitat i de dimensió.

Claudi Puchades d'Icatfm

Si alguna cosa té de valorable la fotografia documentalista és la veracitat del document i l’autenticitat de les imatges fotografiades pel professional que ha tingut l’encert de ser-hi i la gràcia de captar-les sense trampa ni cartró.

No m’agrada el maquillatge en general, tot i que pugui ser justificat en últim terme per la seva finalitat estètica, i em plau menys encara quan l’objectiu final és de caràcter ètic poc rigurós que pot arribar a fer que les veritats històriques objectives siguin senzillament el resultat de vils manipulacions, sovint subtils i intel.ligents, fins que es descobreix la mentida. Ara comencem a saber que moltes coses no són com ens havien dit i també descobrim que les fotografies que les explicaven gràficament amb més claredat que les mil paraules de rigor van ser manipulades per professionals de reconegut prestigi internacional.

És el cas d’Ievgueni Xaldei, el “Capa rus”, conegut universalment per la fotografia de dos soldats col.locant la bandera amb la falç i el martell al Reichstag de Berlín com a símbol de la caiguda dels nazis, que per molts és una imatge manipulada, considerada també com el primer “photoshop” de la història.

El fet és que el Reichstag havia estat ocupat el 30 d’abril del 1945 a la nit i només durant unes hores, i Xaldei hi va tornar el 2 de maig amb una bandera soviètica i dos soldats i van escenificar la imatge. I encara va manipular el negatiu afegint-hi fum de focs llunyans a l’horitzó, esborrant un dels dos rellotges que portava un dels soldats per eliminar proves dels saquejos i retocant també la bandera.

Pots veure i jutjar per tu mateix aquesta i moltes altres fotografies de Ievgueni Xaldei a la retrospectiva més gran que li han dedicat al Museu Martin Gropius Bau de Berlín, sempre amb el dubte sobrela veracitat de les imatges. En cap cas dubto de la qualitat estètica i de la dimensió artística de les fotografies de Xaldei, però estem parlant d’imatges que documenten gràficament la història i no de treballs de fotografia creativa pensats només per satifer les necessitats estètiques de l’autor i del seu públic potencial.

Ramon Bassas

Casualitats o no, coincideixen a Barcelona dues importants exposicions dedicades a l'art contemporani xinès que acaben el mateix dia, el proper 25 de maig. Una, a la Fundació Miró, recull les peces de la col·lecció d'Uli i Rita Sigg, agrupades segons les característiques temàtiques: l'ombra de Mao, la Xina en canvi, els xinesos en canvi, la revisió del passat, la ironia i, finalment, la influència occidental. L'altra, a la Virreina, exposa l'obra de mes de 30 fotògrafs actuals, alguns d'ells repetits (ells, no l'obra, és clar), embolcallats per breus frases, proverbis o poemes xinesos.

Raons de tota mena recomanen la visita. La primera, és òbvia: Xina és el país més poblat del món, que té un creixement econòmic i una transformació interna brutal des de fa una colla d'anys cap el apitalisme més genuí, que el món mira amb el recel obvi, que es resisteix a la implantació dels drets humans i que, a més, organitza els Jocs Olímpics d'enguany amb el sarau que tothom coneix. Veure com es transmet tot això a l'experiència artística és molt estimulant.

I no decep: la segona raó és que, artísticament, ens trobem amb un univers interessantíssim d'autors (tan importants i desconeguts com els noms de les ciutats), amb llenguatges diversos (performances, escultura, pintura, foto, vídeo...), estils que podríem anomenar globals (sembla que reneixi el pop art, o l'expressionisme abstracte...) i una qualitat que, de fet, fins fa ben poc no se'n coneixia gairebé res.

La tercera raó per la qual us recomano que hi aneu abans no tanquin és el tractament que dóna a la poètica comú en moltes obres. Per exemple, són obres que reflecteixen una tensió molt profunda: entre el passat gloriós (tant les dinasties imperials com el comunisme) i el seu rebuig; entre el món convuls i l'individu (representat per cossos nus, gairebé isolats, matèria de l'èxit que sovint acaba socarrimada...); entre aquest individu perplex i la massa consumista i urbana, o la cultura que desprèn; entre la cultura confucionista i la capitalista, entre l'esperit i el consum... Una tensió que es reflecteix en dues obsessions recorrents: la identitat, no saber massa qui som, ni d'on som ni què volem, i la ironia. De fet, un dels corrents artístics xinesos apareguts els anys 90 se'l coneix com a "realisme cínic", una mirada despietada, irònica i trista sobre la nova societat opulenta.

L'art, així, de nou, explorarà els camins, les visions que la 'realitat' no pot abastar. I mira que la Xina és una realitat molt gran.

Claudi Puchades / Icatfm

Tot i que la diada de Sant Jordi és sobretot literària i floral, i en algun cas gastronòmica, també s’aprofita la força d’aquest nom per identificar altres activitats com ara l’exposició de llibres d’artista que vaig compartir l’any passat a l’Espai Cultural Olokuti de Barcelona, o la Col.lectiva de Sant Jordi que comparteixo aquest any a la Galeria Lolet Comas de Mataró, amb inauguració avui mateix, dijous 24 d’abril, l’endemà de Sant Jordi i sobretot l’endemà de la Champions.

Feia temps que no pensava en la llegenda de sant Jordi ni en el personatge i en tota la seva circumstància, i ara, motivat per l’amable invitació de la Galeria Lolet Comas de participar en aquesta col.lectiva, he hagut de fer un esforç important per intentar aproximar-me plàsticament a tota aquesta història i sobretot per aconseguir el temps necessari per fer quatre cosetes mig decents combinades amb la meva feina habitual entre setmana a iCat fm i el diumenge a Catalunya Ràdio.

No estic del tot descontent del que ha sortit, però sempre penso que ho puc fer millor, tot i que només ho podria comprovar dedicant al dibuix i a la pintura unes hores i una energia que necessito encara per a altres coses.

Si us plau en podem parlar avui mateix a la Galeria Lolet Comas de Mataró, a partir de les vuit del vespre, quan s’inauguri aquesta col.lectiva de Sant Jordi, que té obres d’Albert Alís, Miquel Arnau, Joan Pau Blanch Ribó, Pere Màrtir Brasó, Carme Bufí, Pere Coll, Ivan Jordà, Ramon Moscardó, Toni Nogué, Josep Novellas, Joan Parés, Gerard Rosés, Jordi Santamaria i meves, visibles fins al 31 de maig.

Claudi Puchades / Icatfm

Com ens podem entendre si jo miro un arbre com un ésser viu i com a possible model de la meva activitat pictòrica, i en canvi tu te’l mires com a matèria primera del teu treball de creació escultòrica; o tu que els veus sobretot com el primer pas per fer paper en qualsevol de les seves aplicacions: o tu que creus que només serveix per penjar-hi algun cartell o per clavar-li el clau que ha d’aguantar la teva hamaca; o tu que el fas sevir per gravar el teu nom, el de la teva estimada o qualsevol frase estúpida que deixarà constància del teu pas per la Terra: o tu que l’utilitzes pels teus jocs arriscats enfilant-hi sense cap necessitat; o tu que l’has convertit en la unitat bàsica del teu parc temàtic que vol fer-nos sentir la vida com si fóssim micos o el mateix Tarzan; o tu que n’ets el propietari i que vols treure’n el corresponent i lògic rendiment econòmic tallant-lo, quan toqui en el millor dels casos, per fer-ne llenya o per a qualsevol fi útil a l’home en el seu entorn urbà o en la intimitat dels seus habitacles.

M’he passat una part important de la meva vida viscuda a Sant Pol de Mar anant al bosc a buscar llenya per escalfar una casa ocupada aleshores per dos adults i quatre fills, i en aquell temps mirava naturalment l’arbre com a llenya, tot i que només recollia branques tallades i troncs morts escampats aquí i allà. Ara que la casa només l’ocupo jo i circumstancialment algun dels meus he deixat d’anar al bosc a buscar llenya, i torno a mirar els arbres només en la seva realitat vital i en aquella dimensió estètica que pot ser font d’inspiració per a la meva ànima d’artista.

Claudi Puchades / Icatfm

Com si es tractés d’un esdeveniment climatològic la Primavera Fotogràfica ha tornat amb el nom de SCAN’08 per ocupar la ciutat de Tarragona del 14 al 20 d’abril amb un programa d’actes tan gran que segur que no te l’acabaràs per més que et vagi la marxa fotogràfica, encara que sempre et queda el recurs de fer una bona panoràmica general.


Podem parlar realment del “retorn” de la Primavera Fotogràfica perquè SCAN’08 recupera l’esperit d’aquelles primaveres fotogràfiques que van començar l’any 1982 i van morir l’any 2004, després d’haver satisfet diverses aspiracions de l’àmbit fotogràfic i de demostrar alhora que potser calia trobar noves fórmules de futur.


Sembla que aquest SCAN’08 és una d’aquelles fórmules de futur que ara ja és una realitat de present a Tarragona amb la celebració de les II Jornades Catalanes de Fotografia en un context cultural de caràcter marcadament fotogràfic amb conferències, diàlegs i un munt d’interessants exposicions que trobaràs distribuïdes per tota la ciutat.


Jo també em sento integrat a la proposta perquè he escanejat el dibuix que acabo de fer per a aquest blog pensant en l’SCAN, paraula derivada de SCANER, justificada en aquest cas perquè aquesta proposta cultural pretén escanejar la salut actual de la fotografia.

Montse Frisach / L'Avui

Estava cantat. El fins ara conservador en cap del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), Bartomeu Marí, serà nomenat dilluns nou director del museu en substitució de Manuel Borja-Villel, que a finals de gener va anar a Madrid a dirigir el Museu Reina Sofia.

Bartomeu Marí, que tindrà un contracte per cinc anys, ha convençut per unanimitat els membres del jurat del concurs internacional convocat per trobar nou director amb un projecte bastant continuista amb l'actual política del Macba. "No hi haurà canvis absolutament enlluernadors en el museu, cap gir copernicà, -ha dit- però sí que vull que a partir d'ara el Macba sigui el museu que permeti llegir el pas del segle XX al segle XXI, sempre amb esperit de risc".
Eivissenc nascut el 1966 i filòsof de formació, Marí era conservador en cap del museu des del 2004 i ha comissariat les exposicions d'Ignasi Aballí, Janet Cardiff & Georges Bures, Francis Alÿs o Joan Jonas. El fet que sigui "un home de la casa", segons l'ha definit el president de la Fundació privada Macba, Leopold Rodés, ha contribuït sens dubte al seu nomenament, però també la seva experiència anterior com a director del 1996 al 2001 en centres com el Witte de With Center for Contemporary Art de Rotterdam, una institució que manté molts contactes amb el Macba, o com a coordinador del projecte del Centre Internacional de Cultura Contemporània de Sant Sebastià.

Un llistó molt alt: El cas és que Marí, que també va treballar a l'IVAM de València com Manuel Borja-Villel, coneix molt bé "la casa" de la qual parla Rodés, però també la xarxa d'institucions i comissaris que habitualment col·laboren amb el museu. És conscient, però, que "el llistó que ha deixat Borja és molt alt, sobretot per la singularitat i qualitat de les exposicions i per l'altíssim percentatge d'activitats de producció pròpia".

El nou director del Macba vol conservar aquests aspectes exitosos del museu, però en canvi sí que pretén fer un canvi de perspectiva: "Fins ara el museu ha anat de les idees cap a l'art, jo prefereixo que a partir d'ara vagi de l'art cap a les idees". I posa un exemple d'aquest canvi referint-se a les exposicions de tesi, un gènere que Borja ha impulsat a bastament en el Macba. "S'han fet exposicions amb tesis molt agosarades, però la complexitat de la tesi no ha de treure mai el plaer de veure l'exposició. Una exposició és l'instrument per excel·lència per difondre l'art i en aquest sentit la noció de plaer, d'emoció i de sensibilitat és tan important com les idees", explica Marí.

Respecte a la col·lecció permanent del museu, Bartomeu Marí creu que en els últims anys el fons s'ha enriquit molt, sobretot amb obres dels anys 60 i 70 que expliquen molt bé "les ruptures entre el model clàssic d'art modern i el contemporani". "En canvi, la col·lecció no és tan forta en obres importants dels anys 80 i 90, que expliquin precisament aquest pas del segle XX al XXI: també reforçarem aquest període pel que fa a les exposicions temporals", afegeix.
En aquest sentit, Marí fa una comparació mig de broma entre la política que ha portat a terme el seu antecessor i la seva: "Borja és historiador de l'art, i jo he fet filosofia i he treballat sempre en contacte amb els artistes. A Borja li agrada Schubert, a mi m'agrada el rock'n'roll".

Aliances amb museus: Pel que fa a les adquisicions el nou director ha anunciat que continuarà la política engegada per Borja d'adquirir obres d'art emblemàtiques en aliança amb altres museus internacionals. "No tenim altre remei", assegura.

Marí ha anunciat que la pròxima presentació de la col·lecció en tots els espais del museu tindrà lloc l'estiu del 2009. "En aquests moments és una col·lecció que permet lectures molt més diverses. La meva intenció és fer lectures que vagin més enllà d'una successió cronològica, mirar la història però des del present".

Segons Marí, l'edifici de Richard Meier i la Capella, incorporada recentment al museu, hauran d'interactuar ara amb més intensitat que mai. El nou responsable del museu defineix l'edifici de Meier de "cub blanc" i de "fantasia arquitectònica". Per això pretén explotar més aquests espais arquitectònics amb "una utilització més creativa i articulada".

Programa de dos anys: El nou director també ha confirmat la programació prevista per als pròxims dos anys, no només perquè ja està tancada sinó perquè "també és la meva programació". Entre les exposicions previstes hi ha les de Francesc Torres i Cildo Meireles.
Més enllà de les activitats, Bartomeu Marí vol deixar clar que una de les potes principals del museu és el seu vessant de documentació i recerca. En aquest sentit, li tocarà desenvolupar el programa d'estudis independents (PEI), amb la voluntat que es converteixi en una referència pel que fa a "l'educació especialitzada en art contemporani, sempre en complicitat amb les universitats de casa nostra".

Inaugurat a principis de temporada, Marí també haurà de desenvolupar el Centre d'Estudis i Documentació, inaugurat fa uns mesos davant de l'edifici de Meier. "Sobretot no es pot confondre el Centre amb una gran biblioteca".

Ramon Bassas

L'experiència dels camps de concentració nazis és de les més dures que la humanitat deu haver passat. A banda de la pròpia existència d'amplis camps de presoners, molts d'ells per la simple raó de la seva raça o identitat, la 'industrialització' dels assassinats en nombre i en mètode és dels traumes més grans que hi hagi hagut mai. El trauma, però, es fa punyent, continuant-hi la destrucció humana, en aquells supervivients dels camps, molts d'ells encara vius. Alguns, no ho van poder suportar i es van suïcidar. D'altres, han tancat aquella experiència sota una llosa de silenci que cau com una mort en vida. I d'altres han pogut enfrontar-se al trauma a través dels instruments que ens permet la cultura: l'escriptura, la música, l'art...

Zoran Music (1909-2005) és un d'aquests darrers i ara se n'exposa la seva obra retrospectiva a Barcelona. Pintor de paisatges, és acusat de col·laborar amb la resistència italiana i deportat al camp de Dachau el 1943. Allà comença a dibuixar el que hi veu, especialment figures cadavèriques (vives o mortes) que ja no desapareixeran de la seva vida. Els paisatges desèrtics de Dalmàcia i Siena i els cossos sense vida o a punt de perdre-la són dos pols en què bascula la visió perplexa i serena del pintor. I conflueixen: les muntanyes li semblen els cadàvers apilonats del camp nazi i els cossos manifesten el desert en què s'esdevé la seva vida -la vida- després de veure'n el pitjor. A banda, Venècia i els seus paisatges, així com els interiors de les esglésies, ofereixen una altra reflexió vital: també hi ha silenci, el silenci fecund del desert, el silenci que esmorteeix les formes. Finalment, també pinta retrats, destacant els de la seva dona i els autoretrats. Són figures meditatives, solitàries, introspectives, on l'únic tret realista que destaca rau precisament en la degradació de la pell, en el pas del temps, aquest regal enverinat, que acaba reconciliant-nos amb aquells cadàvers que moltes dècades abans ens anunciaven el pas abrupte de la mort. Music diu (en un magnífic documental que acompanya l'exposició) que l'experiència del dolor de Dachau, al cap dels anys, se li ha esdevingut necessària per captar l'essencial, en la vida, per relativitzar tota la resta, que li sembla frívola o inútil. I que, pintant-ho, "la cosa més horrible podia ser bonica", en una declaració que sembla la d'Orfeu. Destaco, alhora, la influència de dos grans precursors de la pintura contemporània: Turner amb els seus paisatges i Goya amb els seus retrats i les pintures negres.

"No som els últims" és el títol de la sèrie dels retrats dels cossos amuntegats. D'una banda, és una expressió d'alleujament: hem sobreviscut. De l'altra, és un inquietant advertiment: podem ser els següents, el sofriment no s'ha acabat, la humanitat no resta immune a més desgràcies. Potser per això també és tan valuosa l'obra de Music, no tan sols pel seu caràcter 'documental', que és tan necessari, sinó també per la seva proposta artística, la que confia en les possibilitats humanes (a través de la solidaritat, la instrospecció, la relació amb l'entorn...) per tractar el trauma de les possibilitats humanes, aquesta espècie que ha après a autodestruir-se en el minut següent que creia abastar la seva emancipació.

Ramon Bassas

La visió de l'esdeveniment digne de ser representat en l'obra de Josep Mª Codina és la del plec, la del traç, la del rastre, la del llençol que insinua un bony o una absència, la de la pell marcada per una arruga o una cicatriu (el veritable tatoo), la de la cantonada amb pèl tallat o caigut escombrat pel vent. I de tots els trajectes del mapa que dibuixen: la vida que amaguen o que engendren, les taques no se sap si de sang, de suor o de semen que hi anem deixant (estem fets d'humors, ja ho deien els grecs), les cruïlles que després serviran als quiromàntics per somniar els propers esdeveniments...


Aquesta poètica de Codina es conjuga encara amb més elements. En destacaré només tres. Un, el diàleg vital que suggereixen aquests esdeveniments. Dos, la potència de les formes i la seva relació amb el color. I tres, el treball plàstic. A veure si me'n surto del que vull dir.

Un esdeveniment és un conflicte, una confrontació, un diàleg en el millor dels casos: la pell rompuda o gravada, per exemple, ens pot donar notícia d'un tumor o de l'escletxa del plaer, pot ser una obertura -com la boca- o un tancament -com la cicatriu-, pot ser la guia d'una carícia o el relat de la violència, pot ser una al·lèrgia (nom d'un políptic exposat) o una piga, pot ser un òrgan -l'oïda, el sexe- o una ferida, ara llisa ara arrugada o plena de petges, la podem foradar per curar o per matar... El que compta, però, com en el vers que s'hi exposa de Paul Valéry, és que "el més profund de l'home és la seva pell". Compareu-ho amb l'exposició Bodies (aquests dies a Barcelona) i ho entendreu tot.

El segon element de reflexió, com deia, és el formal. En el primer quadre ja hi ha un contundent cercle, que podria ser un cós (cós-mos), és a dir, el paisatge dels esdeveniments rituals (els toros, el circ, els esports). O un melic, és a dir, el que ens uneix i ens separa de la filiació, de la història humana, de la creació. O, com després es veu en una magnífica sèrie alimentada per una estrofa de Joan Vinyoli, un ovocit ("xarxa finíssima", "guany de vida", "llavor que germina", "fruits intocables però que sadollen" diu el poema). O, deixeu-me ser frívol, un llit rodó i les nostres fantasies. La vida concentrada en aquell espai buit. La seva relació amb aquest espai buit, ens obre una nova reflexió sobre el color blanc, il·lustrada per un altre poema de Caballero Bonald que li conferex al blanc la iniciativa inaugural de l'esdeveniment.

El darrer a comentar és l'aspecte plàstic. Sempre m'ha agradat de Josep Mª Codina el seu joc amb les textures, el seu respecte per la matèria i la seva capacitat per versatilitzar-la i fer-la expressar artísticament. En aquesta exposició pren gran importància en identificar la matèria de base amb la pell protagonista: pell de mel o d'arruga, pell tacada o neta, pell llisa o aspra, pell jove o vella, pell viscuda o verge, pell vestida o nua. La pell, ja ens ho diuen, el més profund de l'home.

Claudi Puchades d'Icatfm

Pieter Bruegel, “el Vell”, va ser un autèntic pintor del seu temps, en els dos sentits del terme “temps”, com a circumstància temporal i com a manifestació del clima en un moment determinat, perquè va ser un dels artistes del segle XVI que va reflectir amb la gràcia de la seva pintura la duresa dels durs hiverns de Flandes.

I si en parlo avui és perquè il.lustra a la perfecció el contingut del llibre “La pequeña edad de hielo” (Ed. Gedisa) que l’arqueòleg i antropòleg Brian Fagan va publicar fa set anys sobre l’anomenada “petita edat de gel” que es va viure a tot Europa durant més de cinc segles, entre 1300 i 1850, amb temperatures baixíssimes i ambients congelats com els que reflecteix amb tanta precisió Pieter Bruegel, “el Vell”.

Pieter Brueghel (1525-1569) va eliminar l’”h” del seu cognom passant a ser conegut com a Pieter Bruegel, “el Vell” o “el Pagès”, per distingir-se d’altres membres de la família, com els seus fills Pieter Brueghel, “el Jove”, i Jan Brueghel, “el Vell”. La seva pintura calenta de paisatges flamencs congelats es hereva de la sensibilitat del vell mestre neerlandès Hieronymus Bosch.

És fascinant descobrir aquest vessant amagat d’home del temps en un pintor com Pieter Bruegel, “el Vell”, en el context flamenc dels segle XVI quan el temps es comprovava dia a dia notant-lo en la pell dels homes.

Les teles de Pieter Bruegel, “el Vell”, de paisatges congelats de l’Europa del XVI contrasten ara amb la superfície calenta dels paisatges europeus del segle XXI.

Pilar Paracerisas /L'Avui

Els estudis sobre Picasso, amb una vintena de títols monogràfics, ocupen la major part de l'obra escrita de Palau i Fabre, molt per sobre de les seves tasques com a poeta, dramaturg, narrador i traductor. Ja des del seu voluntari exili parisenc als anys 40 del segle XX es va sentir atret per aquesta figura monumental de les arts en un moment en què els grans historiadors de l'art encara no havien parat atenció en aquest pintor del qual Palau ja havia sentit a parlar a les tertúlies familiars i havia vist publicades algunes pintures a les revistes Art i D'Ací d'Allà. L'any 1946 escriu Vides de Picasso, que l'autor qualifica d'"assaig de biografia pura", un llibre que no es publicarà fins al 1962, però que li permet visitar Picasso per primer cop un any després, i iniciar un periple al llarg dels anys de més de 25 visites, que recordarà amb tota mena de detalls al seu Estimat Picasso (1997).

El teatre de la vida

Palau va sentir una gran passió per l'obra de Picasso, però també per la persona, per haver utilitzat la pintura com a teatre de la vida, i és des d'aquest punt de vista que s'hi apropà. Entrar en el laberint picassià significava endinsar-se en l'ésser masculí. A Doble assaig sobre Picasso (1964), Palau afirma: "L'home és un animal que es busca", i és així que Palau també es cercà a si mateix a través de Picasso com a paradigma de les contradiccions de l'home contemporani. En la diversitat i pluralitat d'estils de Picasso hi veié la fragmentació de l'home actual, la inesgotable potencialitat humana posada de manifest des d'una sensibilitat plural, filla dels temps. Palau i Fabre va aconseguir entrar en la intimitat picassiana, i reconstruir els seus laberints interiors a través de la pintura i la confirmació verbal de l'autor.

A través de Palau entrem en el diari íntim de Picasso, en la seva circumstància i les seves respostes humanes i vitals. Per això, l'apropament de Palau a Picasso ha estat tan únic i singular, perquè ha defugit els mètodes propis de la historiografia acadèmica de l'art per interpretar l'obra de Picasso com un reflex metafísic de la seva vida, que Palau fa extensible a l'home en general.

Durant els anys 60 i 70, la major part d'assajos de Palau sobre Picasso van defensar la catalanitat del pintor i les seves arrels amb el país, com ara Picasso i Catalunya (1966), Picasso per Picasso (1970), L'extraordinària vida de Picasso (1971), Picasso i els seus amics catalans (1971), Homenatge a Picasso (1972) i Pare Picasso (1977). També d'aquesta època destaquen dos estudis monogràfics sobre obres cabdals, com ara El 'Guernica' de Picasso (1979), publicat un any abans del retorn d'aquesta obra a l'Estat espanyol, i El secret de les 'Menines' de Picasso, del 1981, any del centenari del naixement del pintor.

Reconegut com a expert

Tots aquests estudis fan que Palau i Fabre vagi sent a poc a poc reconegut com un dels experts internacionals en l'obra de Picasso, valorat per cases de subhastes, i que sigui convidat com a expert a tot el món a certificar l'autenticitat d'obres picassianes, ja que, a més, va ser durant anys un dels pocs entesos que havia gaudit de la coneixença personal i l'amistat amb Picasso, cosa que li va valer el reconeixement per part del pintor en nombroses dedicatòries, dibuixos i obra que Palau va guardar com un tresor fins que, finalment, s'ha pogut exposar a la Fundació Palau, de Caldes d'Estrac, el darrer somni picassià de Palau i Fabre.

Tots aquests anys d'exploració i capbussament en l'obra de Picasso van donar els seus fruits en la gran trilogia picassiana que Palau i Fabre va publicar de la mà de Polígrafa i que després ha estat traduïda a tot el món: Picasso vivent (1881-1907), del 1980, que comprèn la infantesa, l'etapa de formació i modernisme a Barcelona; Picasso cubisme (1907-1917), publicat el 1990, una anàlisi de la gestació i expansió del cubisme en l'obra de Picasso; i Picasso: dels ballets al drama (1917-1927), del 1999, una exploració de la seva etapa de col·laboracions teatrals i escenogràfiques amb els ballets russos de Diaghilev i de l'entrada al surrealisme. Estudis sempre íntims, d'apropament a les circumstàncies personals, familiars, i de relacions amoroses que Palau descobreix en els racons més íntims de la pintura. Palau i Fabre deixa en aquests tres volums el seu llegat picassià més arrodonit. En l'àmbit de la historiografia de l'art, el llibre Picasso cubisme és el més revolucionari, el que demostra com el cubisme de Picasso es va gestar estèticament a Catalunya de la mà de l'aprofundiment en l'hel·lenisme noucentista i les seves arrels primitives, corrent que finalment va renegar de les seves possibilitats de modernitat i que es va girar d'esquena al mateix Picasso.

Rigorós però atípic

Palau i Fabre ha estat un estudiós rigorós i alhora atípic de Picasso, i aquí també un alquimista, com el mateix Picasso. I és que la dèria de Palau per Picasso s'ha entès sempre com una desviació de la seva obra literària, quan en realitat comparteix els seus mateixos fonaments, perquè així com en la poesia va intentar atrapar la vida, o, per dir-ho d'una altra manera, l'experiència viscuda va anar per davant de la literatura, també en Picasso trobà el model d'un alquimista que va experimentar amb si mateix, que va ser autor i actor a l'ensems de la seva pintura. A Palau i Fabre hem d'agrair-li el fet d'haver-nos fet descobrir la capacitat alquímica que té l'home a través de la seva poesia i del seus estudis sobre Picasso.

Claudi Puchadas / Icatfm

Lucien Clergue, que és un clàssic de la fotografia, pensa que els fotògrafs són els vertaders poetes d’aquests temps, i veient la fotografia d’un soldat nord-americà a l’Afganistan feta per Tim Hetherington que acaba d’obtenir el World Press Photo 2007, hem d’arribar a la conclusió que la poesia contemporània, si la poesia és fotografia, s’allunya molt del caràcter tradicional de la poesia escrita, tot i que també inclou la part més dramàtica de l’existència per mitjà de la paraula.

La fotografia de Tim Hetherington fa creure realment que una imatge val més que mil paraules, perqué més enllà de l’anècdota que la justifica, explica de manera immediata la sensació d’impotència i desesperació d’un soldat en el context d’un conflicte bèl.lic concret, que esdevé imatge universal dels enfrontaments violents entre pobles, cultures i persones.

Lucien Clergue diu als seus alumnes que per fer una bona fotografia han d’anar als museus, explorar la pintura, escoltar música, ballar, menjar coses bones i fer l’amor, perquè després d’haver fet tot això vindrà la foto de manera natural.

Hem de suposar que és el que va fer Tim Hetherington abans d’obtenir la foto del soldat nord-americà a l’Afganistan, tot i que finalment la força poètica de la imatge dramàtica correspon al soldat de la foto, model anònim real d’una història fotogràfica i estètica que ell potser no arribarà a veure mai.

Ramon Bassas

Una exposició produida per Caixa de Girona i l'Ajuntament de Mataró, que després d'aquestes dues ciutats visitarŕ Múrcia i potser Roma, reconcilia la capital del Maresme amb un dels pintors que més estima. D'una banda, perquè era fill d'un cordiller mataroní que emigrŕ a l'Uruguai i, de l'altra, perquè inicià la seva llarga estada a Catalunya retornant a la ciutat. Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1874-1949), conegut sobretot per ser l'autor dels frescos 'redescobrerts' de la sala de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, és un dels autors més interessants però també dels més desoneguts de l'art de la primera meitat del segle XX. Com a anècdota, cal dir que foren les desavinences amb un altre mataroní, Josep Puig i Cadafalch, i precisament per la negativa d'aquest darrer en continuar l'obra a la Generalitat quan l'arquitecte modernista presidia la Mancomunitat, les que propiciaren el seu retorn a l'Uruguai.

L'època en què visqué Torres-Garcia, des del punt de vista artístic, és de gran convulsió. Des de la ruptura de la llum que iniciaren els impressionistes, amb precedents en Turner o Goya, l'art s'omplí de noves ruptures formals, les avantguardes, que reinventaven l'art i, alhora, pretenien un discurs definitiu sobre ell. Des del descobriment de les pulsions ocultes de la psicoanàlisi, amb un Freud emmirallat en el món clàssic i hebreu, l'art esdevé també el millor experiment dels diferents plans de la realitat. I la realitat, la veritat, finalment, com ja aventuraven els barrocs, era a tot arreu, i relativa. L'eclosió, doncs, del fragment, no ocultava certa angoixa per assolir la totalitat.

Torres-Garcia viu aquest moment. I en dóna una resposta personal. No el podem emmarcar en cap corrent (ell deia que era un 'constructiu' i l'exposició diu que aixň era una mŕscara), perň beu dels corrents més innovadors de l'art del seu temps. Com ells, mirava de reüll al passat entre l'admiració i el rebuig. Torres-Garcia admirava dos moments. En primer lloc, el que en deia l'art primitiu. Li permetia investigar sobre els primers impulsos de l'art, sobre la nuesa del pas innocent que passa de l'experičncia a la representació, i en vol captar l'essència, en el benentès que perduri. La vol actualitzar imitant-ho. I sospita que aquests passos són fruit d'un ordre més global, quasi cňsmic, que esdevé l'objecte real de l'art.

Lluny d'aquesta experičncia, Torres-Garcia admira el Reneixement, és a dir, el pas de l'ordre cňsmic a l'ordre de la raó humana, del saber global al fragmentari, de les normes prňpies per cada disciplina (també l'artística)... amb la sospita també que és per aquests viaranys, a través d'aquests instruments, que podem restablir l'ordre que el mateix home trenca. Així, les seves figures i els seus paisatges, les seves formes i objectes, semblen unides per unes lleis ignotes que nomes poden ser conegudes a través de la representació artística, que depassa allň que en diem la 'realitat' que, recordem-ho, té plans que ignorem.

Claudi Puchades / Icatfm

Amor, humor, honor i terror, termes que es combinen constantment a la vida quotidiana i ara de manera més concreta en relació amb la notícia de l’exposició dels polèmics dibuixos de Mahoma que es farà a la tardor del 2009 al Museu dels Mitjans de Comunicació d’Odense, ciutat pròxima a Copenhaguen. Ja pateixo pensant en les reaccions violentes dels sectors socials i polítics religiosament ofesos per la força destructora de les “malignes” vinyetes.

Espero que no tingui res a veure amb l’ambient que es viu al CCCB, a l’entorn del debat “L’humor com a arma política” que es fa demà passat a l’Auditori d’aquest centre amb la participació pacífica dels humoristes Toni Batllori, Forges i Rep, com a punt final a la pintada pública d’un mural sobre la transició espanyola que fa el dibuixant argentí Rep, des d’avui mateix.

Observa lliurement el procés de creació d’aquest mural, participa amb humor en el debat, i visita fins al 24 de febrer l’exposició “En Transició” del CCCB, com a marc general d’aquesta reflexió sobre l’humor com a arma política.

Claudi Puchades / Icatfim

Plantejo el gran dubte shakespearià en aquests nous termes “Entretenir-se o viure” com a gran qüestió contemporània en un món que cada vegada ens convida més a entretenir-nos i menys a viure de veritat, perquè per mi entretenir-se i viure són dues alternatives antagòniques que s’exclouen mútuament, de manera que una de dues: o t’entretens o vius.

I viure vol dir aprofitar intensament el teu temps de vida amb la consciència clara que l’estàs vivint, fins i tot quan el perds voluntàriament i amb gran satisfacció, i quan els fas servir per coses aparentment tan poc vitals com rentar els plats o passar l’escombra, que poden ser finalment accions intel.lectualment tan estimulants com les que ja ho són per definició.

És per això que m’agraden les arts plàstiques per damunt de qualsevol altra alternativa cultural, perquè mai no són entretingudes, ni t’entretenen, sinó que senzillament t’agraden o no, gràcies a l’impacte immediat de la seva realitat.

Cansat estic de sentir el qualificatiu d’“entretingut” aplicat a un llibre, a un tema musical o a un espectacle teatral, perquè finalment t’han ajudat a passar millor un temps determinat de la teva vida que potser hauries pogut passar millor veient un bon espectacle, escoltant un bon tema musical o llegint un bon llibre, cosa que normalment no saps malauradament fins que no has acabat cadascuna d’aquestes accions temporals.

Només l’obra d’art i en ocasions la poesia et permeten viure, mentre que les altres alternatives culturals poden resultar perillosament entretingudes.

Òscar Guayabero - Claret Serrahima / L'Avui

El primer que cal tenir clar és que Manuel Borja-Villel ja no hi és. Oblidem-nos, doncs, d'ell. Òbviament, la feina feta per Borja al capdavant del Macba ens ha portat a tenir un museu atractiu, ben situat internacionalment, sanejat i sòlid, però també amb mancances i amb reptes de futur. No ens deixem entabanar, els mateixos que ara li retreuen que marxi li van posar ben difícil al principi. I són els mateixos que li posaran difícil al nou director. Per tant, necessitem un director amb forta personalitat i amb un projecte clar.

El primer és fer el traspàs de forma raonable i el més àgil possible. La presència de l'antic director pot ajudar en un primer moment, per no perdre cap aspecte de la seva feina, però a mitjà termini pot, fins i tot, destorbar, ja que com ell mateix afirma, el seu cap està ficat en un nou projecte personal, lluny del Raval.

Paral·lelament, s'ha de convocar un concurs per nomenar el proper director amb unes bases ben redactades que recullin el llegat de l'actual Macba i el projectin cap al futur. Recollim aquí algunes condicions mínimes que han signat conjuntament l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya, l'Associació Catalana de Crítics d'Art i l'Associació de Galeries Independents de Catalunya. Es demana la convocatòria d'un concurs internacional de presentació de candidatures amb un període de temps suficient per assegurar la participació de professionals d'arreu i perquè puguin presentar programes d'actuació que haurien de ser la base sobre la qual treballi el jurat independent. La resolució del concurs s'ha de confiar a un jurat independent format exclusivament per experts d'aquí i de fora, d'una alta qualificació en art contemporani, sense cap ingerència política. Encara recordem amb certa vergonya aliena el paperot de les institucions en l'elecció del director del Museu Picasso.

Dit això, val la pena que la societat civil es pronunciï sobre com creuen que hauria de ser aquest nou Macba, un museu que, sense renunciar al que és, pugui donar resposta els propers anys, que es presenten excitants però moguts, en el món i, com a reflex, també en el món de l'art. I per encetar el debat públic exposem la nostra visió. L'entenem com un document de treball que s'anirà enriquint amb les opinions que molt probablement sorgiran per part d'intel·lectuals, experts i observadors entusiastes com nosaltres.

Per començar, pensem que és el Macba el que fa país, no el país el que fa el Macba. En aquest sentit, un museu no ha de ser un calaix de sastre on es facin llistes d'autors que hagin de ser presents pel sol fet de ser artistes i catalans. La contemporaneïtat tampoc no és una delimitació temporal, és una manera de fer. Hi ha artistes actuals que haurien de passar directament al MNAC.

Diari de l'Ajuntament de Mataró

Una exposició del pintor uruguaià Torres-García mostra per primera vegada a Mataró 72 obres de l’artista:

Les sales d'exposicions de Can Palauet i el Museu de Mataró acolliran del 19 de gener fins al 17 de febrer l'exposició "Torres-García. Darrere la màscara constructiva" de Joaquín Torres-García. Així ho han donat a conèixer en roda de premsa el president del Patronat Municipal de Cultura, Sergi Penedès, i el president de la Fundació Caixa Girona, Arcadi Calzada.

L'exposició s'inaugurarà el dissabte 19 a les 19.30 h amb la presència de l'alcalde, Joan Antoni Baron, i del comissari de la mostra, Marc Domènech, que farà una visita comentada als dos espais. Està organitzada per la Fundació Caixa Girona i l'Ajuntament de Mataró.


Joaquín Torres-García (Montevideo, 1874 – 1949) és un dels artistes més importants del panorama artístic català, europeu i llatinoamericà de la primera meitat del segle XX, tant per les seves obres com pels seus plantejament teòrics. Torres-García, de pare mataroní, va viure durant un any a la ciutat i va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis on va rebre classes de pintura de Josep Vinardell. Per la seva vinculació amb Mataró, l'Associació Sant Lluc per l'Art convoca un premi de pintura cada dos anys que porta el nom de l'artista uruguaià.


Aquesta és la primera exposició sobre l'artista dedicada a analitzar, de manera particular i contextualitzada, l'aspecte primitivista de la seva obra. La mostra ha començat el seu recorregut a Girona al Centre Cultural de Caixa Girona – Fontana d'or (del 15 de novembre al 13 de gener) i després de Mataró s'exposarà a les sales de Caja Murcia de Múrcia.


Una mostra extensa i variada: Can Palauet i el Museu de Mataró mostraran 72 peces d'una selecció d'olis, fustes i dibuixos que van ser creades entre el 1924 i el 1945 després de la seva llarga etapa catalana, durant els períodes que va passar a Nova York, París, Madrid i finalment Montevideo. Les obres procedeixen del Museo Patio Herreriano de Valladolid, del Museu Torres-García de Montevideo i de diverses col·leccions particulars.


La mostra té per objectiu demostrar, argumentar i il·lustrar una nova mirada a l'obra del pintor per tal de desvetllar els aspectes primitivistes de la seva pintura, analitzar què significaven per a ell, per què li interessaven i com s'han d'entendre, tant en el París d'entreguerres com en el Montevideo de la dècada dels 40.


D'entre les peces exposades a "Torres-García. Darrere la màscara constructiva" cal destacar la icona de l'exposició "Bouteille et verre" (1927), una peça molt primitiva que va sortir il·lustrada a la revista "Cercle et carré", que ell mateix va publicar; "Repisa con personajes" (1928), una màscara abstracta realitzada a París i "Formas trabajadas anímicas" (1933), que destaca per ser una de les poques obres que va tenir temps de fer a Madrid abans d'anar a Montevideo i en la qual ja comença a introduir trets de l'art precolombí.


Interès pel primitivisme: Joaquin Torres-García va aconseguir, a les primeries de la seva etapa catalana, ser un dels referents més importants del noucentisme. Poc després, cap a l'any 1917, també va formar part dels cercles més avantguardistes del moment. Des d'aleshores i en una època en la que els avenços estilístics i els moviments artístics se succeïen i se solapaven a una velocitat quasi incontrolada, Torres-García, gràcies a la seva vocacional i desbordant actitud pedagògica, va saber fer-se un lloc propi en la dinàmica escena artística del segle XX. De fet, tant a Barcelona, com a Nova York, París, Madrid o Montevideo, sempre va intentar imposar les seves idees i estratègies artístiques mirant d'adequar-les convenientment al seu entorn.


Tot i el nombre d'exposicions que se li han dedicat i la quantitat d'estudis i llibres escrits, encara queden molts aspectes de l'obra de l'artista que romanen sense investigar. "Torres-García. Darrere la màscara constructiva" vol omplir una d'aquestes llacunes. Les peces exposades s'han escollit amb la finalitat de demostrar que tot i la devoció de l'artista per l'estructura i el constructivisme, aspectes aquests sempre presents en la seva obra, l'interès pel primitivisme va ser primordial i present en totes les seves etapes creatives. Les obres seleccionades per a la mostra ens indiquen que aquest interès pels aspectes primitius de l'art va ser un dels elements utilitzats per l'artista per justificar el seu distanciament vers la pintura destinada a imitar fidelment la realitat.


Tal i com les seves obres ens demostren en aquesta exposició, el que l'artista cerca i aprecia constantment és el simplisme i la rusticitat, característiques aquestes que les aplica amb total llibertat i amb una intenció evidentment deliberada. Tot allò que l'ajudés a emprendre aquest camí simplificador era per a ell d'inestimable ajuda i per això aglutinava sota el primitivisme aspectes tant diversos com els que presenten l'art prehistòric, l'art etrusc, l'egipci, l'art prerenaixentista, l'art tribal i l'art precolombí, entre d'altres.


En moltes de les obres exposades podem veure com l'artista ha extret del primitivisme la necessitat pel reduccionisme plàstic, que l'ha ajudat a simplificar al màxim les seves composicions i a interessar-se per les qualitats rústiques dels materials. En d'altres obres les referències als aspectes primitius són clarament literals. En elles no només la temàtica és reveladora –com en les pintures de personatges africans-, també ho és l'expressivitat de la seva pinzellada, el tractament de la composició i sobretot l'ús d'una gama cromàtica molt curta i dominada exclusivament pels tons foscos, ocres i terrossos. Hi ha d'altres obres en les que els aspectes primitius són menys evidents però s'intueixen darrera de les composicions més constructivistes properes a la pintura abstracta neoplasticista.


Un altre dels aspectes que destaca en les obres exposades a "Torres-García. Darrere la màscara constructiva" és que, tot i que l'art precolombí va tenir un clar i seriós desenvolupament durant la seva etapa parisenca, no va ser fins que va marxar de la capital francesa quan les seves pintures –sobretot les realitzades a Madrid l'any 1933 i també moltes de les realitzades un cop instal·lat a Montevideo a partir de 1934- comencen a incorporar clarament elements i símbols característics d'aquestes cultures que el propi Torres-García situava a l'esfera primitivista.

Ada Castells / L'Avui

Hi ha persones que deixen empremta en els qui els han conegut i quan els qui els han conegut són artistes i poetes com Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Joan Guinjoan, Josep Maria Subirachs, Carlos Edmundo de Ory i Josep Corredor-Matheos recordar aquestes persones és un deute pendent i un plaer edificant per a l'esperit o l'ànima o les neurones, tant se val.

Això és precisament el que aconsegueix la pel·lícula de Gerard Gil, Cirlot. La mirada de Bronwyn: edificar-nos. No és només una proposta documental basada en entrevistes a totes aquestes figures de l'art, que déu-n'hi-do, sinó també un poema visual sobre el mite de Bronwyn, la dona que, a diferència de l'Ofèlia de Hamlet, sorgeix de les aigües, la figura idealitzada que va inspirar part dels poemes d'un col·leccionista de símbols i espases: Juan Eduardo Cirlot.

El problema és que el públic disposat a edificar-se és reduït o, si més no, li costa formar de manera prou veloç una massa consumista que satisfaci els mercaders de la cultura. La pel·lícula, després de ser estrenada a la filmoteca el 2005, i de rodar per festivals exclusius, alternatius, off i etcètera, tenia tots els punts per restar als soterranis fins que la propera efemèride relacionada amb Cirlot li tragués la pols, vés a saber quan.

Per evitar-ho, acaba de sortir en format DVD i els interessats a adquirir-la ho poden fer a través de la pàgina web del seu productor, www.pacopoch.cat. De fet, Paco Poch pretén treure més títols d'aquests que ningú ja distribueix ni vol, però que són de qualitat. La productora té altres feines relacionades amb Joan Miró, Durruti, García Lorca... d'aquestes de la línia edificant i poc lucrativa, diguéssim, i les aniran distribuint a través d'aquesta adreça. Són avantatges de la xarxa.

Tornant a Cirlot, en el DVD es retrata un home de mirada surrealista, molt precís en l'observació de l'art, capaç de plorar davant d'un quadre o de captar-lo a la perfecció en un moment, com recorda Tàpies. Mostra l'amic i interlocutor de Schonberg, el poeta fonètic de l'essència, el pare amb sortides estrambòtiques que vivia la caiguda de Cartago com si fos ahir, l'home fidel a la Barcelona de Vallcarca i de la cascada de la Ciutadella, l'espectador de cinema loquaç amb l'amic Miquel Porter Moix... Un creador supervivent del gris del franquisme, capaç de plantar cara als surrealistes parisencs traient-los un Sant Crist i declarant-se catòlic a crits per acabar rebent una carta d'André Breton tot dient-li que aquest era un dels actes surrealistes més extraordinaris que havia presenciat en molt de temps. "No em creuen, no em creuen", es queixava després aquest Cirlot, que també deia als seus amics que era "l'últim feixista d'Europa", com recorda Subirachs.

Vaja, un figura que va entristir en la mediocritat d'un país poc avesat a reconèixer les ments brillants. El DVD que es va presentar ahir a la Pompeu Fabra -sense l'assistència dels estudiants estressats pels crèdits-, pot ajudar a treure del pantà Cirlot, tal com li va passar a la seva bella Bronwyn, ressuscitada de les aigües, com els brillants haurien de ser rescatats de l'oblit, com només els audaços beuen del plaer.

Ramon Basas

Per acabar aquesta triologia amb què inicio la segona setmana de gener (mes que descanso de l'article de Valors, i ja veieu com...) us parlaré de la que s'acaba més tard, el 10 de febrer i que, de fet, ja fou mostrada a la Pia Almoina de Barcelona fa uns mesos. Parlo de L'armari blanc, la col·lecció de 33 bustos de personatges catalans contemporanis, la majoia amics o coneguts de l'autor, mataroní d'Òrrius. Les escultures de bronze van acompanyades d'apunts, de breus descripcions de cada personatge i d'un dvd i es poden veure a l'Ateneu de Caixa Laietana.

Ja n'han parlat d'altres, molt millor (vegeu a sota). Jo només llanço un parell idees. La primera, la manllevo d'Oriol Pi de Cabanyes (un dels retratats, per cert): la disposició de l'exposició sembla un bosc, un bosc de caps que vindria a ser l'imaginari català d'excel·lència que pretenia, per exemple, el Noucentisme, i que em sembla un bon punt de partida del catalanisme contemporani (molt millor que d'altres...). Catalunya ha d'excel·lir per ser forta, vindria a dir, i ho ha de fer amb l'esforç i l'exemple de persones que s'hi posen al capdavant. Probablement tots tindríem els nostres trenta-tres, i tots serien diferents, i tots tenim dret a la nostra llista... Però, des de l'antiguitat, les escultures de bust tenen aquesta doble funció: marcar qui és excel·lent ...i que aquest no defalleixi.

La segona és la que vegeu que prima que és la líinia que separa un retrat d'una caricatura. I això es veu en els dibuixos apunts previs, així com en les descripcions escrites per l'autor. De fet, en oferir una descrpció, i en elegir aquells trets més homenatjables (o entranyables), també estem caricaturitzant. No és propi de Cusachs si no, m'atreviria a dir, del retrat modern i de les múltiples influències que té el gènere diem-ne caricaturesc. Només cal mirar Polònia. Certament, Cusachs mateix també excel·leix en la capacitat sintètica de descriure amb una pretesa simplicitat aquell qui té davant. De fet, ja reduïm, en els bustos, la persona a cap. Tot és al cap, o tot comença i s'acaba allí, també aquesta és una imatge molt noucentista.

Ramon Bassas

Teniu molt pocs dies. Fins el 15 d'aquest mes, al soterrani-galeria Lolet Comas, a Mataró, hi ha una magnífica exposició de Josep Novellas. Peça a peça veureu com creix l'entusiasme. Novellas, que va visitar Austràlia fa un temps, va dedicar-se a prendre força apunts i, molt especialment, a interioritzar les imatges. La més bella i contundent, l'Ayers Rock o Ulurú, el nom aborigen de l'espectacular roca de connotacions espirituals, que dóna nom a la mostra. I, rera d'ella, tot.

No és l'única imatge, però. A la mostra hi ha altres paisatges, personatges... tractats cada un d'ells amb tot l'univers poètic de Novellas: el cuidat enquadrament, el mestratge sobre el color i la tècnica, la irrupció del món dels somnis, la força i alhora el detalladíssim tractament dels objectes i dels éssers vius (o morts) com si fossin la mateixa cosa... Però, certament, és al voltant del monòlit gegantí que Novellas hi aboca la seva màxima creativitat. No en va el va atreure notablement fins el punt de voler-ne participar la idea de la sacralitat del lloc que té per als aborígens. De manera que l'autor hi entra i n'extreu una sèrie de conclusions que, com fan els artistes, transforma en una variable matèria (ja he parlat del mestratge), en una gamma de presències i de colors i en una interacció brutal entre tot aquest desplegament, vital, sanguini, i la presència immortal, pètria i silenciosa d'aquest centre, d'aquest punt de fuga, o d'aquesta gran mare, com en vulgueu dir.

L'exposició, que he hagut de veure massa tard (es va inaugurar un dia que fèiem Ple), ha estat un èxit, com a mínim de vendes. Ja sé que destrempa una mica parlar de vendes, però crec que d'això també cal parlar-ne. Pintors molt bons no en van vendre cap en vida, de quadre, de manera que no hauria de ser el substancial... però us ho dic perquè falten molt pocs dies i és tot pràcticament venut. Felicitats.

Ramon Bassas

En el moment d'exhibir les seves pintures negres, Goya va rebre crítiques per retratar la lletjor amb el mateix èmfasi que els seus predecessors havien exposat la bellesa i parlaven, especialment, de la 'brutícia del color i la brutalitat de l'estil'. Fa pocs dies he revisitat aquestes pintures, que sempre corprenen, i que el Prado exhibeix en penombra. Mai com en aquesta sèrie es pot veure amb tanta claredat la ruptura que significà Goya i la seva modernitat: de la por, de l'horror, de la lletjor, del 'somni de la raó', de la repressió, de la llibertat creativa total, de les entranyes, de la mentida, de la veritat, del rebuig... de tot això es nodreix l'art modern i la cultura contemporània, en relació amor-odi en la seva proposta antropocèntrica.

Pensava això i recordava la darrera exposició de l'amic Antonio Gutiérrez, De Antonio, que restarà oberta fins el proper 23 de gener a l'Espai Hartmann, de Mataró (Carrer Carrasco i Formiguera 48), sota el títol de Transgressions. En ella, ens mostra una sèrie de peces, la majoria de format relativament gran i que, també la majoria, centren la seva temàtica al voltant del nu. El nu, ja sabeu, és la manera més genuïna de l'art per tal d'explicar-nos les veritats (o el que amaguem). Veritats de l'artista, o veritats dels que en contemplem la seva obra. També al Prado vaig poder veure per primera vegada La Venus del mirall, de Velázquez, aquest excels joc de miralls, de posicions i de figures que ens presagia precisament els viaranys complexos de la veritat i del jo.

La proposta d'aquest artista madrileny afincat a Mataró revisita aquests llocs. D'un dibuix de factura clàssica, n'aplica la 'brutícia' i 'brutalitat' corresponent per fer-lo ver. D'un estudi exacte d'un braç, d'una mà, d'un tors, en fa un dels fragments en què hem convertit la nostra veritat (la nostra identitat, la nostra vida, els nostres projectes...), de manera que en allò petit, tallat, entrellucat, arrencat o simplement fixat ens digui molt més que no pas allò que ho pretén tot. Del cos sa i apol·lini (i un tant inocu, per tant) en surt també les angoixes, la mort, el crit, el plaer, el do que el fan viu, inexorablement viu.

Oriol Margalef / L'Avui

Tàrraco és un mosaic d'infinites peces, fragments d'un còdex incomplet, escrit sobre la seva geografia i amb múltiples interpretacions. Prop de l'antiga pedrera romana del Mèdol, just on el ministeri de Foment construeix una carretera, els arqueòlegs han quedat perplexos en desenterrar fins a 1.500 carreus de grans dimensions que estaven apilats des de temps immemorials.

Albert Vilaseca, responsable de Cota 64, l'empresa que fa les prospeccions, treballa amb la hipòtesi que l'espai excavat és un exemple "únic" d'abocador de pedra a tot l'Imperi. D'abocador o de magatzem a l'aire lliure, un magatzem oblidat durant segles.

Un cas excepcional: Fins ara s'havien documentat deixalleries de ceràmica romana, però en cap cas un abocador de pedra, i menys encara un de les dimensions del de Tarragona, on els carreus superposats ocupen una franja de terreny de 160 metres de llargada per 40 d'amplada.
La destinació d'aquestes pedres era possiblement la construcció de grans edificis emblemàtics a la Tarragona del segle I dC, com el fòrum provincial, el circ, o unes grans termes situades al barri de la Part Baixa -independents de les descobertes al carrer Sant Miquel (segle III dC)- i de les quals encara no s'han trobat restes.

Els arquitectes imperials exigien que els blocs de pedra destinats a la construcció d'aquest tipus d'edificis fossin d'1,70 metres. La majoria dels que s'han trobat a prop del Mèdol -i en els quals s'aprecien les marques fetes per escodes, punxons i destrals- van ser manufacturats amb aquest objectiu, però es devien partir i van ser apartats com a material de rebuig.
Les excavacions han detectat que en part d'aquest espai també es treballava la pedra i, de fet, no es descarta que un cop desallotjats els carreus apareguin fragments d'eines, fins i tot una altra pedrera pertanyent al conjunt del Mèdol. "He excavat tres pedreres, i és la primera vegada que em trobo amb una cosa semblant". El jaciment resulta "xocant" per Vilaseca, que de moment no ha trobat cap explicació al fet que la pedra abandonada no s'aprofités en èpoques posteriors, tot i ser reutilitzable.

L'ús recent d'un escàner làser ha permès avançar en l'estudi detallat de l'estructura de l'amuntegament, si bé l'arqueòleg assegura que els treballs de catalogació i extracció de les peces s'han de fer de forma manual i encara duraran mesos.

Reutilitzar els blocs?: De fet, la conselleria de Cultura de la Generalitat, que supervisa els treballs, haurà de trobar un nou emplaçament on emmagatzemar les pedres, que estan protegides com a béns culturals d'interès nacional (BICN). Damunt la taula hi ha una proposta de l'Ajuntament de Tarragona que planteja utilitzar els blocs de menys valor arqueològic per reparar patrimoni romà de la ciutat, com les muralles.

La pedrera del Mèdol forma part del conjunt reconegut per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. De l'antiguitat a l'Edat Mitjana es van extreure 50.000 metres cúbics de lumaquel·la mecànica en aquesta explotació.

Xavier Barral / L'Avui

L'art gòtic representa, molt més que no pas el romànic, l'aspiració cap a una vida de bellesa en el marc d'un sentiment artístic molt lligat a l'esperit cortesà. A Catalunya, Barcelona va ser el gran centre econòmic i polític del mediterrani medieval i nucli integrador de cultures. València i Mallorca van significar la voluntat mediterrània del poder català. Perpinyà, amb el seu Palau dels Reis de Mallorca, ens va donar i ens ha deixat monuments remarcables. Les noves tendències de l'art s'imposen en el marc urbà en què l'art envaeix l'espai públic. Els bisbes amb les seves catedrals i els senyors amb els seus palaus, els nous ordes religiosos, l'art de la mort, són aspectes d'una època que també ens ensenya a observar el contrast entre la vida quotidiana dels més rics i les dificultats per viure dels més pobres.

En aquesta època de contrastos, Itàlia era una realitat dominada per les ciutats. Venècia havia conquerit el mar amb vanitat i esperit de conquesta però també amb afany de negoci i ambició social i artística. Per damunt, però, de Milà, Màntua o Siena, el prestigi que dominava el Mediterrani era el de Roma, no només pel poder de l'Església i del Papa, sinó també pel referent a l'antiguitat i el poder imperial.

L'observació de Roma i de l'antiguitat combinada amb les noves maneres procedents del gòtic del nord o del cristianisme bizantí es concretarà en unes tendències gòtiques mediterrànies que portaran l'art català, anirà cap a Itàlia i això ja des d'inicis del segle XIV amb Ferrer i Arnau Bassa. És l'època en què l'art s'atura amb delectació a observar les formes, però també en què el contingut surt al carrer per marcar la vida quotidiana. Les inquietuds culturals, a les portes del Renaixement, porten els prínceps a construir palaus prestigiosos i a somiar en el poder i la cultura dels emperadors romans.

Estudiar el món clàssic vol dir també pensar una nova forma d'art que portarà del gòtic al Renaixement. El monument que potser resumeix millor tot això que explico i que marca el pas de l'àmbit cultural gòtic de l'Edat Mitjana cap a l'humanisme del Renaixement és l'art triomfal que Alfons el Magnànim va fer aixecar a l'entrada del seu prestigiós Castell Nou de Nàpols. És un monument que resumeix les ambicions mediterrànies dels prínceps medievals i que ens mostra el refinament de la cort d'Alfons el Magnànim a Nàpols, que permet d'explicar també la realitat de la creació artística i literària al voltant del Mediterrani a les darreries del gòtic, de la mateixa manera que la predicació universal del dominic Vicent Ferrer (1350-1419) permet d'entendre aspectes religiosos d'aquest ideal mediterrani, com ho demostren les paraules del seus sermons en llatí i català.

Claudi Puchades / Icatfm

Aprofito la meva dimensió d’artblogger per portar-vos interessadament cap al camí de l’art perquè convertiu les obres d’art en posibles objectes de regal nadalenc, com a alternativa sensible i intel.ligent a tants altres productes de consum de vida efímera i dimensió vital molt més banal.

Us recordo que teniu sales d’exposicions obertes amb interessants ofertes per aquestes dates festives de Nadal, Cap d’Any i Reis. Us en cito algunes: L’Hipermerc’art de la Sala Vinçon, el Supermercat d’Art d’American Prints, el DelicARTessen 6 de la Galeria Esther Montoriol, el 26è Saló Naïf de Roglan Galeria d’Art, L’Art del Regal VIII de La GaLeRia de Sant Cugat del Vallès, la Col.lectiva de Nadal de la Galeria Joan Rafa de Sant Just Desvern, la col.lectiva d’obra gràfica de l’Espai Cultural Francolí, els “Cent Cinquanta-Cinc” artistes contemporanis d’Arnau-Taller de Marcs i Galeria d’Art, la col.lecció contemporània de l’Atelier Sala d’Art, i la col.lectiva de Nadal 2007 de la Galeria d’Art Maragall amb la seva selecció de col.leccions privades i els seus artistes heterogenis i singulars.

Us recordo també, de passada, que si voleu conèixer el meu rostre d’artista podeu passar per la sala Vinçon, on hi tinc exposades unes quantes obres al costat dels altres artistes que donen vida a aquesta històrica exposició col.lectiva de Barcelona.

Que l’art del regal sigui amb vosaltres per ajudar-vos a regalar art, únic, original i irrepetible, com a objecte de bellesa intrínseca, font de coneixement de la vida i talismà curatiu d’efectes meravellosos tant per als creadors com per als amants de les obres d’art.

Amb sensibilitat artística us desitjo un bon Nadal, un bon any 2008, uns bons Reis i una bona vida en general.

Montse Frisach / L'Avui

"En el fons, què és un pintor? Un col·leccionista que vol aplegar una col·lecció fent ell mateix els quadres que li agraden dels altres", va dir un cop Picasso al seu marxant Kahnweiler. Tots els grans artistes necessiten la inspiració d'altres artistes per treballar, i precisament Picasso, que era com una gran esponja absorbint tot el que veia al seu voltant, no se n'amagava mai. La creativitat, ja se sap, no surt del no-res.

Per això l'exposició d'obres de la col·lecció d'art personal de Picasso, que avui obre les portes al museu del pintor de Barcelona, diu tant o més sobre l'artista que si es tractés d'una mostra amb obres signades per ell. Veient unes banyistes de Cézanne i de Renoir es fa evident que Picasso alguna cosa hi va manllevar per a les seves pintures dels anys 20. La ingenuïtat del Duaner Rousseau també va fascinar el pintor malagueny. I, és clar, l'influx de l'art mal anomenat primitiu, sobretot les màscares africanes i les escultures ibèriques, són crucials en l'obra picassiana. Tot això es pot veure en aquesta acurada mostra, que a més dels esmentats, també acull peces d'artistes com Matisse, Chardin, Corot, Dalí, Modigliani, Miró o Braque.

Dels tallers a Barcelona

L'exposició, que aplega 153 obres entre pintures, escultures, fotografies i dibuixos, prové del Museu Picasso de París ja que l'artista va donar part del seu llegat a l'Estat francès. Però aquestes obres, que durant anys van estar escampades pels tallers de l'artista, només s'han exposat fora de la capital francesa el 1998 a Munic, i ara a Barcelona.

El comissari de l'exposició, Philippe Saunier, qualifica aquesta col·lecció d'"apassionant per la qualitat de les obres" i insisteix en la peculiaritat del fons: "És la col·lecció d'un esteta, d'algú que no es dedica només a acumular obres. De fet, Picasso no acostumava a penjar les pintures, les tenia en desordre, pel terra del taller, sense emmarcar...". Per Picasso, aquestes obres eren una bona companyia al seu estudi, "són els meus amics", havia dit alguna vegada. "És una col·lecció d'estudi que utilitzava per enriquir el seu propi imaginari", afirma Saunier.

Bestretes artístiques

Picasso va poder col·leccionar art des de ben jove, ja que el seu èxit com a artista li va permetre accedir amb facilitat a les obres que li interessaven. Gràcies a l'amistat amb artistes i marxants, adquiria obres amb regularitat. Un dels sistemes que més bons resultats li va donar va ser l'intercanvi, tant amb amics artistes com amb marxants. Picasso va utilitzar aquest mètode, per exemple, amb Matisse, a qui admirava enormement i a qui considerava "un mestre del color". En l'exposició es poden veure obres del pintor francès com Cistell amb taronges, de gran format, que Picasso va aconseguir després de canviar-la per una pintura de l'època rosa al marxant Martin Fabiani. O l'excepcional, per la seva simplicitat, Marguerite, retrat de la filla de Matisse, que Picasso va intercanviar amb el francès per una natura morta del 1907.

En altres casos, els quadres li arribaven de manera pràcticament casual. És el cas del magnífic autoretrat de Joan Miró, pintat el 1919, una obra que el galerista del jove Miró, Josep Dalmau, va donar a Picasso el 1921 amb la intenció que el pintor, ja aleshores consagrat, ajudés Miró a introduir-se en el mercat parisenc.

Una de les característiques d'aquest fons que pot cridar l'atenció és que pràcticament no hi ha obres abstractes. En certa manera, la col·lecció confirma "els lligams indissolubles de Picasso amb la realitat", afirma el comissari. És, de fet, el compromís del pintor amb la pintura clàssica que es concreta amb les obres de Chardin o Corot. Saunier remarca també l'absència en la col·lecció d'obres impressionistes. "Renoir li interessa quan abandona l'impressionisme -diu-, que li semblava un moviment excessivament subjecte a les sensacions".

L'exposició també dedica un petit àmbit als objectes de les arts primeres, amb un remarcable conjunt de petites escultures ibèriques.

Bernat Salvà / L'Avui

"Quan anava cap al vestuari, vaig pensar que em podia posar uns pantalons molt amples, uns sabatots i afegir al conjunt un bastó i un bombí. [...] Em vaig posar un bigotet, que m'afegiria edat sense ocultar l'expressió. No tenia ni idea del personatge que anava a representar, però en estar vestit, la roba i el maquillatge em van fer sentir qui era". Charles Chaplin (1889-1977) recordava així a la seva autobiografia el naixement de Charlot, el 1914. Començava la trajectòria d'un dels personatges més famosos del segle XX.

Més de 90 anys després, Charlot i el seu creador consoliden el seu prestigi més enllà del món del cinema: protagonitzen l'exposició Chaplin en imatges, que des de demà fins al 27 d'abril del 2008 es pot veure al CaixaForum. L'estada a Barcelona de la mostra, que abans ha passat per ciutats com París, Hamburg, Brussel·les, Lausana i Bolonya, coincideix amb una efemèride especial: el 30è aniversari de la mort de Chaplin, que va tenir lloc el dia de Nadal del 1977. S'emmarca en "l'interès creixent dels museus pels personatges del món del cinema", diu el comissari de l'exposició, Sam Stourdzé.

Chaplin en imatges és la primera gran exposició dedicada a l'artista i la seva obra. Es basa en els arxius familiars, i aplega uns 300 documents, molts inèdits. Sam Stourdzé va precisar ahir que "no es tracta d'una exposició de les imatges més maques de Chaplin, sinó de les que representen millor la seva autèntica trajectòria". No és un recorregut biogràfic del personatge, ni s'acosta al plantejament de retrospectiva amb què s'acostuma a revisar el llegat d'un cineasta (de fet, no hi ha cicle de projeccions), sinó que es tracta d'"una autèntica exposició museística" que proposa "un diàleg entre les imatges fixes i les animades". L'objectiu és "emmarcar Chaplin en tota la seva modernitat, perquè és un creador molt modern".

'Gramàtica chapliniana'

Sam Stourdzé encara va més enllà quan afima que "Chaplin ha creat un llenguatge propi, una gramàtica chapliniana; a part d'utilitzar la pantomina, cada moviment corporal és vocabulari, els desplaçaments són una forma d'expressió". Un bon exemple del que és l'exposició i d'aquesta gramàtica chapliniana és un tríptic de pantalles que projecten simultàniament fragments de diferents pel·lícules. Es pot veure com es mou Charlot en diferents situacions, per exemple, davant d'una dona: el seu nerviosisme, com mou el bastó i es treu el barret...

El segon curtmetratge en què va actuar Chaplin i el primer en què apareix Charlot, Kid Auto Races at Venice, dóna la benvinguda a l'espectador. Es tracta, segons el comissari de l'exposició, "d'una obra amb una disposició de film contemporani que alterna plans documentals i de ficció".

Entre els documents de la mostra, destaca un excel·lent fragment de 7 minuts exclòs del muntatge final de Luces de la ciudad (1931), en què Charlot desplega tot el seu art amb el simple recurs d'un bastonet sobre la reixa de l'embornal que intenta fer caure avall sense èxit. També hi ha cartells de pel·lícules que plagiaven Charlot, films familiars rodats a Suïssa, nombroses fotografies de Charlot...

Les tres morts de Chaplin

El recorregut acaba amb un altre tríptic de pantalles que projecten finals de pel·lícules amb regust més amarg: el d'El gran dictador (1940), quan parla en off a la seva estimada (Paulette Goddard); El circ (1928), amb Charlot marxant solitari en un paisatge buit; i el de Monsieur Verdoux, quan el protagonista és conduït al patíbul per ser executat. Chaplin es va resistir al cinema sonor, i no podia fer parlar Charlot sense destruir l'essència del personatge. "Charlot va morir a El gran dictador -comenta Sam Stourdzé-, el primer film en què va parlar. Chaplin va acceptar sacrificar el personatge per defensar les causes per les quals lluitava. Creia que el moment de la història era molt més important que el petit rodamón". El prestigiós crític francès André Bazin va veure en el final de Monsieur Verdoux una mena de remake del final d'El gran dictador: una altra mort del personatge amb i pels seus principis.

La tercera mort, la de debò, va tenir lloc fa 30 anys a Suïssa, on vivia exiliat des que el van fer fora dels EUA el 1952, en plena Caça de Bruixes. Va pagar un preu molt alt pel seu compromís en la defensa de les seves idees, per estar sempre del costat dels desvalguts. Ell, que va néixer en un suburbi de Londres, fill d'un pare alcohòlic i una mare que va passar temporades reclosa en psiquiàtrics, va fer riure generacions senceres. Va ser un personatge aclamat per un públic multitudinari i venerat per artistes i intel·lectuals. Ja ben entrat el segle XXI, la seva màgia sembla intacta. Ignasi Miró, director de l'Àrea Cultural de la Fundació La Caixa, explica que amb la mostra volen atreure "públic de totes les edats i de diferents nivells de formació". Sam Stourdzé diu que als llocs on s'ha presentat "la gent riu, cosa molt poc freqüent als museus".

Manel Canals, filòsof i crític d'art.

La mostra que la pintora Rosa Agenjo ens ofereix en aquesta exposició és un tast de la seva pròpia trajectòria vital i artística. El conjunt d’aquarel·les i olis de què podem gaudir a -Rosa dels Vents, Rosa Agenjo i les dones màgiques -entronca amb la seva dedicació a la recerca d’un principi de vida, i un símbol universal d’energia còsmica. La filosofia de la seva pintura parteix del millor de la tradició artística mediterrània per constituir alhora una proposta de modernitat.

La dona de llum, harmònica amb les onades, és una figura robusta i lírica al mateix temps; la representació carnal d’un Apeiron, principi vital, superior i anterior a l’ordre natural dels elements que conformen la realitat: foc de llum, guia i timó de les onades, invitació al vol de la llibertat a que ens convida el colom en l’atmosfera. La mà dreta sosté el fanalet vermell , element provenint de l’Art Decò i que regeix amb la seva rotació aquest procés de creació; crea les onades i les guia, un acte que s’acompanya de la menstruació vegetal que sembla indicar-nos el camí de la vida, vida que sorgeix de la dona per retornar a ella, ja que no podem viure sinó és en la Mare Terra.

El procés de fecundació és doble, és la dona que fecunda al món i es de nou vivificat per aquest. Sols així l’harmonia còsmica s’acomplirà. Ja no som davant l’ideal renaixentista de l’home com a centre de l’univers. L’home no és amo de l’univers, no pot ser-ho ja que no és sinó, en la seva essència natural, una part d’ell. Si la cultura europea occidental ha estat injusta i tradicionalment masclista, la cultura de la Mare Terra és femenina. No som davant d’un narcisisme feminista, sinó d’un camí de retrobament amb el món natural del que som part indestriable.

Les aquarel·les de petit format ens han de mostrar com la copulació còsmica és proposta d’harmonia, la dona fecunda i es fecundada per l’arbre de l’Olivera, símbol universal de la pau. Així aquest moviment d’autoregulació és un cicle còsmic de pau interior. La llum interior de la dona és el principi de la llum de l’atmosfera. Som davant de la màgia de la creació, igual que el semen d’Urano en forma d’escuma era l’origen de la vida en les obres del quatroccento de Boticelli – El naixement de Venus-.

La proposta de modernitat de l’obra d’Agenjo és un simbolisme on podem trobar resposta a teories contemporànies sobre la regulació del cicle natural. Si en Lovelock cal crear una energia nuclear que equilibri el desglaç i pujada dels nivells dels mars fruit del canvi climàtic, l’energia la trobem aquí en la reconciliació de la vida amb el principi mateix d’aquesta, no en la contraposició i en el domini de l’home sobre la vida. Ja el neoplatonisme de l’Acadèmia Florentina defensava la capacitat demiúrgica de l’artista, capaç de reconvertir els objectes materials vers el seu principi espiritual, com un alliberament de les cadenes en l’anhel del desig de bellesa vers la llum del sol.

Si en Margulis es postula una nova teoria de l’evolució a partir de les cèl·lules, l’artista ens simbolitza amb el fanalet, com les primeres bactèries tindran un procés de condensació i disgregació en el que tot haurà de recomençar de nou, com en un big bang còsmic regit per aquest principi de vida, com l’Apeiron, que postulà Anaxímenes l’any 546 a.c.

En aquesta lectura rau l’actualitat de la pintura que ens ofereix Agenjo, i aquest és el bàlsam que la nostra societat post-industrial necessita. Tot això és així per què potser l’artista porta la màgia en la seva pròpia llum personal, i en el traç pictòric d’una obra lliurada a l’humanisme i a la vida.

Diumenge passat visito el nou Museu de Lleida Diocesà i Comarcal com a “Claudi la Mosra” de “El suplement” de Catalunya Ràdio, coincidint amb l’última de les jornades de portes obertes organitzades des del dia 1 de desembre, immediatament després del gran dia inaugural d’aquest nou equipament cultural que s’ha convertit ja en element referencial del teixit social i urbà de Lleida, a la recta final del seu paper protagonista com a Capital de la Cultura Catalana 2007.

Faig una visita ràpida, més atmosfèrica que objectual, més ambiental que històrica, avançant amb dificultat pels espais d’aquest fantàstic museu obra de l’arquitecte Joan Rodón ple d’un nombrós públic sensible als avantatges econòmics de la jornada de portes obertes que et permeten visitar el museu sense pagar, tot i que habitualment només hauràs de pagar 3 euros per entrar-hi. Un capital, si es tracta de visitar un museu!

Maria Àngels Bravo, una oient de Linyola que em ve a trobar a la unitat mòbil de Catalunya Ràdio aparcada al costat del Museu de Lleida, comenta que troba que hi ha poca llum a l’interior i que no pot llegir bé les informacions escrites de les peces exposades. Marga del Campo com a responsable de Comunicació del Museu diu que s’ho miraran, i jo me’n vaig amb una impressió lumínica excel.lent que valora les peces en una atmosfera general que em fa pensar en la llum natural del passat prehistòric, medieval, barroc i renaixentista, d’interiors il.luminats amb torxes, espelmes o llums d’oli.

Me’n vaig del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal amb una molt bona impressió general i amb una fantàstica reproducció d’una mènsula del segle XIII regalada per Montserrat Macià, directora d’aquest museu i seguidora habitual dels meus viatges radiofònics dominicals.

Un escrit de Ramon Bassas

Quan vaig sortir de veure l'exposició em van venir ganes de plorar. Val a dir que la decoració, immersa en un passadís i unes escales il·luminades que baixen amb tons vermellosos, més aviat semblaven les del sex shop proper o el peep show de més amunt. Fora, amb els llums de Nadal d'un famós centre comercial, al costat dels aparadors de les botigues més cares del país, el contrast encara és més brutal. Darrere d'aquests efectes sensacionals, o sota d'ells com en Els Pastorets, s'hi representa l'infern.

I, malgrat tot, és bella la mirada dels fotògrafs en la vida saccejada que retraten. L'art modern, almenys des del segle XVII, ja ens ensenya que a vegades la bellesa és vil, com diuen les bruixes de Hamlet, que sovint la trobem en el dolor, en la 'pedra rebutjada', en els cossos vexats i mutilats, en l'estrany olor producte de la mescla de la suor heroica, la pólvora devastadora i la sang que portem als uniformes... en la foscor del món.No és fàcil, però, el paper dels fotoperiodistes de guerra, entre els quals hi ha força víctimes. Sovint curen l'horror amb cinisme, i d'això també es queixen els autors de les fotos que, fins cap d'any, seran en plena Plaça de Catalunya de Barcelona, en una mostra el so de la qual són uns inquietants batecs. També en això s'assemblen als antros nocturns on una mena de cor immens ens recorda que som en un cos, potser a l'úter, en un còmode úter, del que un dia haurem de sortir sense massa ganes.Els mals del món, els seus escarafalls més vergonyosos, ens són exposats un a un: les mutilacions, les violacions, els assassinats, la misèria, la violència. Els fotògrafs són persones com vostè i jo. Les víctimes també ho són, algunes d'elles sense l'exotisme racial o ètnic que ens hi allunyi: poden ser els nostres fills, les nostres parelles, nosaltres mateixos. Però també ho són els autors, alguns de tan desgraciats com les víctimes (què són els soldats adolescents africans o centreamericans que retraten un parell d'autors?).

Sembla un bucle, aquesta humanitat sense remei, aquesta civilització que mata el seu projecte quan el projecta. Sembla que no hi pot haver esperança, que la confiança en les persones sigui un acudit sense gràcia. Sembla que l'únic cert sigui la publicitat nadalenca que veuré just sortir del forat de l'exposició. Com l'únic estable, l'unic que és clar, sigui la mort d'un infant al centre d'aquest món convuls, com ho retrata d'excel·lent treball d'Enric Martí amb què il·lustrem aquest escrit.Però el Nadal, l'esperança per tothom, no és pas un infant mort, sinó un infant viu. No és l'assassinat dels primogènits d'Herodes sinó els pans i els peixos a la vora del llac. No és la creu sinó la ressurrecció. No és el plor pels altres, sinó tot el que som capaços de fer cadascú per evitar-lo. Encara que sigui, com Orfeu, havent de baixar a l'infern. Encara que sigui fent-ne una foto.