James Coleman: Retake with Evidence, 2007, Interpretat per Harvey Keitel


Un article d'Anika Kloss / Cafè Babel

Una ullada a la dotzena edició de l'exposició d'art contemporani més important d'Alemanya, la 'Documenta 12', del 16 de juny al 23 de setembre a Kassel.

Des del 1955, la Documenta es converteix cada cinc anys i durant cent dies en una de les exposicions d'art que més atrauen a nivell internacional i, segons els organitzadors, constitueix un "sismògraf inqüestionable de l'art contemporani". A diferència de la Biennal de Venècia, la Documenta no és una presentació dels "millors artistes del món". "Per mi l'important és fer entendre a la gent que pot contemplar obres artístiques encara que no tingui una gran formació prèvia, perquè les persones porten dins seu els mitjans essencials per entendre l'art", diu el director artístic Roger M.Buergel.

És la modernitat la nostra antiguitat? Què és la vida nua? Què cal fer? són els tres fils conductors de l'edició 2007. "No és casual que aquests siguin formulats com a preguntes; és per a descobrir alguna cosa que fem l'exposició", es pot llegir al lloc web de l'exposició. La subjectivitat i la reflexió són els conceptes centrals. Això ja queda clar al vestíbul. Un obelisc daurat de l'artista John McCracken es presenta en una sala de miralls, on l'espectador pot contemplar-se en l'infinit.

Arreu de la zona d'exposició, l'ull del visitant es troba amb teles i cordes. És especialment impressionant l'escultura And tell him of my pain de l'escultora índia Sheela Gowda. Mitjançant 89 agulles, l'artista ha penjat fils de cent metres, els ha fet girar i els ha embolicat i tenyit amb goma aràbiga. En aquesta obra s'evoquen temes com ara la cultura de les espècies de l'Índia, el treball manual femení i l'experiència del part tradicional, però també el canvi de la indústria tèxtil índia, el significat del color vermell per a l'hinduisme i la representació del dolor.

Un pis més avall té lloc la performance de dansa Floor of the Forest de l'americana Trisha Brown. En una bastida on hi ha lligades amb cordes peces de roba s'hi capbussen ballarins vestits amb peces tèxtils, que es fonen amb les teles. Alhora podem veure la videoinstal·lació Lovely Andrea, de Hito Steyerls, que aborda els temes de l'esclavitud i el captiveri, relacionats amb la noció de la corda.

És sobre aquesta mena de "semblances familiars" que es tensa la xarxa de la Documenta. La corda amb què aquí es lliga una noia serveix allà per fer una performance de dansa i també recorda el cordill vermell de sang de l'artista Sheela Gowda. Aquestes "correspondències imaginàries", repeticions i interseccions recorren tota l'exposició. Les obres d'art semblen entrellaçades les unes amb les altres.

"Christian, no anem bé... aquí només hi ha vídeos", diu una dona tota irritada al seu marit. Però justament el vídeo Enquête sur le/notre dehors d'Alejandra Riera deixa astorat l'espectador. Situada en un racó fosc que no crida l'atenció, la projecció de 240 minuts mostra diàlegs en què s'esborren els límits entre el teatre i el documental. Un conjunt teatral compost de malalts mentals, terapeutes, actors i filòsofs llança a la sala silenciosa preguntes d'una bellesa poètica i una realitat trista. Entre la follia psíquica i la saviesa profètica, se senten frases com ara "llàstima que existeixi la bogeria. És el coneixement factual del món".

La Neue Galerie (Galeria Nova) està més buida. Aquí veiem, a través d'una enorme superfície de vidre, un vídeo de l'irlandès James Coleman -però no se sent res. Darrere el vidre que ens reflecteix regna la calma. En una habitació espaiosa i fosca, que recorda una sala de cinema sense butaques, brillen llums de mòbils en la foscor. En una gran pantalla es projecta Retake with Evidence, un monòleg solitari amb una decoració mínima i freda, interpretat per Harvey Keitel. “Why are you here?”, diu Keitel trencant el silenci.

Un home que acaba d'entrar a la sala ha vingut, sens dubte, per dormir, mentre Keitel escampa amb desil·lusió una atmosfera apocalíptica. La imatge d'un fons monocrom sense fi ni horitzó, acusant un desconegut, recorda al quadre Monjo vora el mar de Caspar David Friedrich. L'home que dorm comença a roncar. També ha arribat un home proveït d'una càmera digital. No s'asseu, sinó que, durant vint segons del vídeo de 25 minuts, fa fotos a una pantalla que ell no mira. Després... un silenci meditatiu. El cicle infinit torna a començar. "Why are you here?", ens sentim interpel·lats en la foscor i, per un moment, transportats de nou al vestíbul dels miralls.