Montse Frisach / L'Avui

L'art pot informar i fer reflexionar però la seva essència està en l'emoció. Si Ferran Adrià deia aquests dies que la seva cuina és una "experiència multisensorial", aquest seria l'únic i llunyà punt de contacte entre la cuina d'avantguarda i l'art. L'emoció, l'experiència estètica, que mai es pot definir, és la clau. És l'art que aconsegueix que el cor s'acceleri, que siguis feliç per un segon, el que és un cop de puny a l'estómac o el que fa reenamorar-te. La Documenta 12, fidel a la seva història i al seu nom, és un document de l'art que es fa avui dia, però sortosament no tot passa per la racionalitat i la reflexió.

L'espai més afortunat per a l'emoció en aquesta Documenta que acaba d'obrir al públic és la Neue Galerie, on s'han concentrat la majoria de les peces més potents del certamen. Tal com succeeix a la resta de l'exposició, hi ha poca pintura i l'escassa que hi ha és poc interessant, com el multipresent en tots els espais pintor xilè Juan Dávila, que va ser el primer convidat a El Bulli dissabte. En canvi, hi ha molta instal·lació, vídeo, fotografia, escultura i dibuix, una disciplina que es revaloritza per moments. Petits dibuixos com el format per menuts fragments de fulles d'afaitar de Bella Kolarova recorden la fràgil frontera que hi ha entre el plaer i el dolor. I aquesta és una peça dels anys 60, una bona mostra d'art pobre i fràgil.

Fràgils i poderoses són les dones que protagonitzen una de les millors obres de tota la Documenta 12, la instal·lació videogràfica Testimonis reveladors, de l'artista hindú Amar Kanwar. L'artista explica la llarga història de segrestos, vexacions i violacions que milers de dones han patit al subcontinent indi. Vuit pantalles de vídeo envolten l'espectador amb una història fragmentada que cadascú ha de construir segons la seva experiència. La música, els textos que de tant en tant donen alguna dada estremidora i les poètiques imatges d'aquest treball són un al·legat valent contra la violència, sense necessitat de mostrar-la. Una obra mestra absoluta, amb un llenguatge renovador, en què continent i contingut conviuen a la perfecció.

El ja consagrat James Coleman no és el primer cop que participa a la Documenta, però en aquesta edició rep tractament d'artista estel·lar amb una superproducció videogràfica presentada com si fos una pel·lícula. Es tracta d'un monòleg interpretat per l'actor Harvey Keitel, filmat de manera clàssica i amb mitjans però que concentra la seva força en la dicció i la veu de l'actor. Un treball que es mou en la frontera entre el videoart i el curtmetratge.

Altres treballs fronterers no obtenen un resultat tan brillant perquè són massa efectistes, però són benintencionats. És el cas de la instal·lació Status, de l'artista de Sud-àfrica Churchill Madikida, un gran muntatge escenogràfic sobre la pandèmia de la sida a l'Àfrica. Més simple i poètica és l'obra Eclipsi, del xilè Gonzalo Díaz. En una sala fosca, només hi ha un cercle de llum. L'ombra que projecta el cap de l'espectador fa aparèixer una frase reveladora: "Venir al cor d'Alemanya, només per llegir el mot art". Maco.