Teresa Cendrós / El Periodico

El meu museu preferit al món no és en una de les grans metròpolis del planeta. Ni cal un dia sencer per recórrer-lo. A penes exhibeix un centenar i mig de peces. Els seus quadres no surten fotografiats als llibres escolars, ni aconseguirien xifres galàctiques en una subhasta. Els turistes no han de fer llargues cues per entrar-hi. I, evidentment, no es troba entre els més concorreguts del país. Però definitivament és el meu favorit. Els parlo del "museu petit més bonic del món", en paraules d'Alfred H. Barr júnior, fundador i primer director del MoMA de Nova York, que va quedar enamorat del seu encant quan hi va posar els peus per primera vegada el 1967, un any després que obrís les seves portes.

Els asseguro que perdre's per les lluminoses sales de l'imponent casalot medieval que li fa de refugi, al qual s'arriba per un carrer empedrat amb molt pendent, és una experiència meravellosa. Molt bé, molt bé, ja no els faig esperar més. Per si encara no ho han descobert, els diré que el meu museu preferit al món va ser idea d'un pintor i col.leccionista d'art nascut a Manila el 1924 en una família espanyola influent, que va morir amb 60 anys i que, curiosament, no tenia cap vincle amb la bonica ciutat a la qual va deixar el seu llegat. A les parets blanques del meu museu favorit pengen els tàpies, manriques, saures i semperes més bonics que he vist mai. I als seus càlids racons encaixen a la perfecció, com creades expressament per a aquest lloc, escultures magnètiques de Chirino, Chillida i Oteiza.

A aquestes altures de la columna segurament ja saben quin és el meu museu preferit al món, i que treu el cap al congost del riu Huécar des d'una de les Cases Penjades de Conca. I que el seu ideòleg va ser Fernando Zóbel, que va fer el miracle de reunir al seu voltant els grans artistes abstractes de la seva generació i es va entestar a preservar el millor de la seva producció. I que l'empremta d'aquest mecenes en aquest lloc és tossuda. Fins al punt que molts anomenen el museu pel seu cognom: "El Zóbel". I no pel seu pompós títol oficial: Museu d'Art Abstracte Espanyol. El que sento al Zóbel i sempre que poso els peus en un aeroport, si no és felicitat ho sembla.